Com a cloenda...

Per acabar l’assignatura i arrodonir el treball realitzat en aquest blog, una conclusió.

Abans de començar les classes, se m’havien plantejat diverses qüestions que no sabia ben bé com es resoldrien, ja que a part de la presentació del mestre i de les opinions dels meus companys, havíem sentit comentaris d’altres alumnes que ja havien passat “socioemocional” i ens deien com creien ells que era l’assignatura, etc. 

La idea general que m’havia fet de l’assignatura era que treballaríem les emocions i com expressar-les, i que fins i tot les expressaríem a classe; les nostres vivències i percepcions dels món que ens envolta; que ens faria obrir-nos i parlar de nosaltres mateixos sense repressions i en un ambient de tranquil·litat i confiança, aprofitant el petit grup que conforma la classe i mitjançant un tracte directe i proper amb el mestre, que des del primer dia es va mostrar obert a les nostres sugerències i va demanar la nostra col·laboració, ja que esperava de nosaltres que intervinguéssim i aportéssim les nostres opinions, contrastant idees i arribant a consensuar allò definicions per exemple, que per un altra lloc, no han de coincidir amb el que sembla cert a un altra grup....

Potser, a primera vista semblen unes expectatives molt elevades, però tot i que no he pogut assistir a totes les classes, per a mi, han estat aconseguides, i fins i tot superades.

Ja iniciava bé el procés quan els primers dies de classe, vàrem canviar la disposició de l’aula. Moltes vegades hem sentit queixes a sobre de l’estructuració de les classes (massa fixa) però mai havia vist que un professor realment canviés la disposició de les taules per aconseguir un ambient de treball més còmode.

A més, crec que ha estat una assignatura on realment el mètode de treball ha estat adaptat als coneixements que hem tractat, que ens ha fet reflexionar i treballar tant en petit grup, com en gran grup, per aconseguir arribar a conceptes o conclusions extretes del treball comú de la classe. Així, ens hem pogut sentir part important del procés d’aprenentatge dels coneixements, pel què, al menys en el meu cas, se’ls afegeix un valor addicional.

Crec que les classes han estat dinàmiques i tots hi hem pogut participar, aprenent uns dels altres.No hi havia por a equivocar-nos, pel que les intervencions han estat habituals i de forma fluida. A més, crec que el fet de tractar la teoria mitjançant les experiències personals, és molt més interessant que fer-ho tant sols per mitjà de cassos teòrics.

És clar que no tot ha estat pràctica, també hem treballat teoria, però perquè aquesta és imprescindible per a poder fonamentar la pràctica que portarem a terme.

A més, el fet d’haver de reflectir els coneixements al blog, fa que hagis de reflexionar a sobre del què s’ha fet, del que s’ha parlat i del que vol dir per a tu, i per tant, que recordis i tornis a viure les converses que han sorgit a classe i el que t’han aportat. En el meu cas personal, a més, m'ajuda a treballar els coneixements que s'han donat quan no he pogut assistir a classe, pel que m'ha fet estar al dia i seguir el ritme de l'assignatura.

Per últim, em sembla una assignatura molt important, ja que moltes vegades, segurament per inexperiència, no sabem com reaccionar davant de determinades situacions; de les manifestacions de diferents estats d’ànim de les persones que ens envolten, dels comportaments que no entenem, etc. i tendim a amagar-los o a intentar aturar aquestes manifestacions. El dia de demà, treballarem amb infants, i com hem vist en diferents assignatures, ens relacionarem amb ells en un període en què són molt influenciables i en què es conforma la seva personalitat, pel que hem d’intentar tenir els màxims recursos possibles.

Tot i això, crec que aquesta assignatura tant sols és el punt de partida. Amb ella hem iniciat una nova forma d’entendre als infants i els seus comportaments, i hem adquirit alguns coneixements que ens poden ajudar, però la meva fita consisteix en continuar aprenent; aconseguir extreure el màxim profit possible de les assignatures que encara hem de començar; aprofitar cada moment dels períodes pràctics que tindrem a la carrera, per poder formar-me el més globalment possible i per aprendre mitjançant la pràctica que ens donarà l’experiència, sense oblidar mai que treballarem amb infants, amb persones, i que cadascun d’ells es mereix el millor de nosaltres, pel que, almenys per a mi, l’esforç mereix la pena.

"La caixa de les emocions"

“Tira i emociona’t”

He escollit aquesta activitat, ja que crec que és adequada per infants del segon cicle d’infantil, d’uns 5 anys  (segurament amb infants de 4 anys també aconseguiríem bons resultats). 

Crec que és una activitat que els ajudarà a reconèixer les expressions de les emocions, i que els farà empatitzar amb els companys, ja que podran observar com expressen determinats sentiments i comparar-los amb com els expressarien ells mateixos. 

A més, al finalitzar l’activitat, aprofitant la rotllana en què estan col·locats, es realitzarà una assemblea, en què els infants explicaran en què s’han inspirat per representar dita emoció, quins records els ha provocat i com s’han sentit. Així, es treballarà l’expressió de les emocions i l’augment de la confiança entre els diferents companys de classe.

Es pot variar la dificultat de l’activitat depenent del comportament dels infants, si dir els dibuixo els resulta molt difícil, es pot adaptar i fer-los representar tant sols l’emoció que els ha sortit, tot seguint el criteri de la mestra i depenent del desenvolupament de l’activitat, ja que el que es pretén és motivar als infants i aconseguir resultats positius, no desmotivar-los amb una activitat massa difícil.

Per a la realització d’aquesta activitat, es col·locaran tots els infants de l’aula en rotllana i se’ls repartirà una cartolina verda, una vermella i una taronja. 

Se’ls explica el funcionament del joc: d’un en un, els infants tiraran dos daus que la mestra tindrà preparats, un amb dibuixos d’objectes coneguts pels infants, i un altra amb diferents cares que expressen diferents emocions. Hauran de dir el nom de l’objecte que els ha tocat amb l’emoció que ha sortit al segon dau. Pot començar la mestra per tal de trencar el gel i mostrar com funciona l'activitat.

En haver-ho representat, els companys els puntuaran amb les cartolines, verda si ho ha fet molt be, taronja si era comprensible però millorable, i vermella si no han aconseguit comprendre quina emoció expressava. 
 

Així, tots els companys de classe tiraran els daus i realitzaran l’activitat. 

Per últim, tant els infants com la mestra o mestre, realitzaran una avaluació de l’activitat i del seu comportament a la mateixa.

Per portar a terme aquesta activitat es necessita el següent material:

-          dau amb les emocions

-          dau amb els dibuixos

-          cartolines verdes, taronges i vermelles per a tots els participants

-          coixins per a la rotllana

-          full per l’avaluació de l’activitat i de la participació en la mateixa

A la carpeta d’on he extret l’activitat, n’hi havia moltes altres, i m’ha costat escollir-ne tant sols una ja que vàries que m’agradaven, però crec que aquesta pot donar un bon resultat amb infants d’infantil, a més de té la opció de moltes possibles variants, que la poden fer més entretinguda i educativa pels infants.

El perquè de la importància del període d'adaptació i la vinyeta de la mestra

El període d’adaptació és molt important perquè és la primera separació definitiva dels pares i els infants des del naixement, que comporta l’establiment de nous vincles afectius i estableix el punt de partida per a un canvi en les costums de l’infant i la reorganització familiar.  Per això, s’ha de tractar i planificar amb molta cura, ja que les repercussions d’aquest període marcaran  el desenvolupament de l’infant. 

Degut a la importància d’aquest període, s’ha de planificar consciençosament, i s’ha de preveure la implicació de les famílies, per tal de poder fer-ho més gradual i el menys dolorós possible tant per als infants com per a les pròpies famílies, ja que és veritat que l’infant sofreix al separar-se de la mare (o familiars més propers) però les famílies també sofreixen al haver de separar-se per primera vegada de l’infant. Per això, els pares han de poder visitar i descobrir el lloc on deixaran als seus fills, han d’estar segurs del pas que donaran, i per ajudar-los, s’han d’establir uns temps específics per a cada passa, que posteriorment s’hauran d’adaptar a cada nen per poder respectar les seves necessitats individuals. 

És molt important que no s’enganyi als nens, ja que descobrir que han estat enganyats, els provoca molta més angoixa i a més, el fa perdre part de la confiança que es té en la figura de referència, que fins aquest punt constitueix la mare. 

Sempre se’ls ha d’explicar què està succeint i perquè, sense enganyar-los, i així, poc a poc, l’adaptació s’anirà fent efectiva pels dos caires (pares i nens) i s’arribarà a concloure quant tots dos estiguin preparats, havent minimitzat els riscos. 

Hem de ser conscients què els infants estan perdent la seva figura de referència, i per això es sentiran confusos i desorientats; l’establiment del vincle amb la mestra i els companys no és instantani, pel que se’ls ha d’ajudar a confiar en la nova figura de referència per a que es puguin mostrar el més naturals possible, i així anar obrint-se als companys i començant el seu període escolar de la forma menys traumàtica possible.

La segona part d’aquesta activitat, fa referència a la següent vinyeta: 

I ens planteja la qüestió de si la mestra va fer be donant-li aquesta resposta o es va equivocar.

Crec que encara que es presenta com una resposta irònica i es mostra una mestra esgotada (crec que com a conseqüència de tractar-se d’una vinyeta que cerca l’humor del públic) és molt encertada, ja que treballarem amb infants, sí, però no serveix tant sols amb transmetre coneixements i tornar a casa, ni molt menys. 

Per aconseguir el millor de cada nen amb què conviurem, hem de ser capaços de tenir molts recursos personals, per així poder canviar el nostre registre depenent de la situació en què ens trobem. Si volem captar l’atenció dels infants, haurem de ser persuasius i haurem de saber escoltar, per saber què els interessa; haurem de ser creatius per poder presentar-ho de la forma més atraient possible; haurem de ser un model de referència i correcció (en tots els sentits) per a ells, pel que haurem de dominar el llenguatge i la escriptura; haurem de ser comprensius i flexibles; en definitiva, haurem de ser persones, però el més completes possible, per poder arribar a satisfer les seves necessitats amb els millors recursos possibles.

Per tot això, em sembla una afirmació molt encertada, i molt real.

9à activitat: Cas pràctic al període d'adaptació

"Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades"

En aquest text que treballàrem a classe referent al període d’adaptació, veiem com una mestra tracta de forma incorrecta una reunió amb una mare que li comenta que creu que el seu fill ja està prou preparat per finalitzar l’adaptació. 

Crec que al tractar-se d’un període planificat per ajudar als infants a acostumar-se a una situació nova i possiblement dolorosa, ha de contemplar la flexibilitat per part del centre, ja que no tots els infants són iguals, cadascun d’ells té el seu ritme, i per tant, les seves necessitats, tant físiques o emocionals, com temporals, pel que l’actitud de la mestra hauria de ser més oberta. 

La mare, encara que no sigui mestra, és qui més coneix a l’infant, pel què si ella pensa que ja està preparat, potser té raó. Crec que el més adequat seria haver-li preguntat perquè creu que el nen ja està adaptat. Així, la mare es podria haver explicat, i s’haurien conegut els motius que la portaven a tenir aquesta conversa amb la mestra. Les solucions, podrien haver estat molt diverses, sempre depenent del motiu que tingués la mare per demanar la finalització del període. Si es tracta d’una incompatibilitat amb els horaris de la feina, es podria haver cercat un altra familiar que ajudés a l’infant a passar aquest període; si pensés que realment l’infant estava preparat, però no fos així, la mestra li podria haver explicat els motius pels que pensava que encara no era el moment de finalitzar l’adaptació; o si realment l’infant ja està adaptat, s’ha de respectar i aprofitar la seva adaptació per ajudar a altres infants, etc.

Crec que l’actitud de la mestra és deguda a la seva inexperiència i a la por a rompre els esquemes preestablerts en què es basa. Al suggerir aquesta possibilitat a classe, n’Iñaki ha confirmat que era una mestra inexperta. Potser si hagués tingut més experiència, hauria donat una resposta molt diferent, molt més oberta i que donés solució a la mare, ja que amb la seva actitud, el que possiblement aconsegueixi sigui allunyar a la mare del centre, ja que són les primeres reunions i contactes entre centre-família, i en aquest cas, no ha estat satisfactori. 

Possiblement, amb l’experiència adquirirà més habilitats i solucions per als problemes que se li plantegen.

8à activitat: Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants?

En aquesta entrada es tractarà com hauria de ser un model d’escola que donés resposta a les necessitats emocionals dels infants, tenint en compte la filosofia que la sustenta, l’origen i el punt de partida, els objectius i els models i motivacions.

Hem treballat aquest tema a classe, seguint les passes de treball individual, petit grup i, per últim posada en comú amb el gran grup per extreure una definició amb què tots estem d’acord. D’aquest treball a l’aula, he extret les següents conclusions:

  

-          Referent a la filosofia que la sustenta:

Crec que hauria de tractar-se d’una escola humanista, que prioritzés l’escolta permanent, tant als infants com a les famílies, per tal de conèixer què pensen, què senten, què necessiten...i poder ajudar-los el màxim possible, oferint solucions adequades a les seves necessitats.

A més, hauria de ser una escola oberta, on la participació i la comunicació fossin primàries, ja que l’escolta és molt important, però la comunicació ha de ser bidireccional, els infants han de rebre una resposta a les seves manifestacions, per sentir-se part important i per saber que realment són escoltats, així, la seva motivació envers la participació augmentarà i redundarà en un benefici comú.

  

-          Referent als objectius:

Es necessita que sigui una escola integradora, on tots els infants tinguin cabuda per a poder desenvolupar-se lliurement, i partint sempre de les seves vertaderes necessitats i interessos.

Aquesta escola, ha de treballar per aconseguir donar al nen un ambient de seguretat, que li doni confiança per a desenvolupar-se de forma global, i per a poder expressar les seves emocions i sentiments.

  

-          Referent als models i motivacions:

El model que crec que hauria de guiar les actuacions escolars, és el model constructivista, on l’infant vagi construint el seu propi coneixement, interioritzant i donant sentit a allò que aprèn. Aquest model ha d’incloure la part emocional en la seva planificació, i ha d’ensenyar a aprendre a aprendre, per tal d’aconseguir aprenentatges per a tota la vida, no tant sols simples repeticions d’allò que diuen els adults.

7à activitat: Article “Retrato de dos modelos de familia”

A la lectura, se’ns plantegen dos models de família molt concrets, i oposats entre ells. Crec, o vull pensar, que avui dia, les famílies difícilment s’encasellen a dintre d’un sol model, sinó que adopten trets de cadascun dels tipus de família existents per tal d’adaptar-se a la situació concreta, o al moment en què es troben i al que millor resultat el doni tant a ells com als infants.

A la lectura, es parla dels mitjans de comunicació com una font per afavorir el creixement cognitiu de la persona. Segons la meva opinió, és una afirmació tan llunyana a la realitat que fins i tot em sorprèn trobar-la al text. Crec que els mitjans de comunicació creen un clima de depressió permanent, de negativisme i de parcel·lació del coneixement que caldria evitar, normalment, no som massa crítics amb la informació que rebem del nostre voltant, acceptem el que ens diuen i ho repetim sense parar-nos a pensar en les conseqüències, pel que els mitjans de comunicació, haurien de constituir una font addicional per al creixement personal, no una font principal, ja que si no els interpretem correctament, poden perjudicar molt més del què ajudaran.

Crec que hi ha que ensenyar als nens a ser crítics ja des d’edats primerenques, a tenir curiositat per accedir a la veritat, o al menys per conformar-se la seva pròpia veritat, en comptes d’acceptar el què els ve donat de l’exterior sense qüestionar-ho.

Els dos models de família que apareixen al tex són els següents:

-           

-     Model familiar hiperprotector: en aquest model, el nen es troba en una posició d’inferioritat, en què els pares l’inculquen la creença què no pot fer res sense la seva ajuda. El resultat d’aquesta sobreprotecció és un infant que no sap fer res per ell mateix, i que és molt egoista, ja que està acostumat a que tot li vengui fet i preparat per a ell. Els infants d’aquest model no són lliures per a viure la seva vida, sinó que es veuen sotmesos a una gran quantitat de preguntes que controlen els seus moviments. A més, a nivell escolar són infants que no estan acostumats a ser responsables dels seus actes i les seves conseqüències, i sol provocar conflictes entre els educadors i les famílies, ja que davant problemes o resultats negatius, la família mai accepta la responsabilitat dels fills i carrega als educadors amb l’etiqueta d’incapaços.

És clar que els pares no són conscients del mal que estan fent als seus fills, de que la sobreprotecció a què els sotmeten els impedeix desenvolupar-se adientment, ells només intenten fer el millor per a ells, i pensen que donant-los tot fet, els beneficien al màxim.

-           Model familiar democràtic permissiu: aquest model critica les metodologies escolars per entendre que són massa autoritàries, suposant això un problema per al centre. Les famílies democràtiques, sotmeten totes les qüestions que sorgeixen al nucli familiar, a debat entre tots els membres de la mateixa. No tenen en compte que hi ha temes en què els infants encara no tenen una formació suficient per a poder decidir, i que correspon als adults prendre cert tipus de decisions, ells porten la democràcia al seu màxim exponent, incloent als nens en qualsevol tipus de decisió que s’hagi de prendre. Per últim, són famílies on no hi ha normes que perdurin en el temps, ja que els pares són molt permissius i constantment estan cedint i canviant les normes existents per adaptar-les a les necessitats que se’ls plantegen. 

En aquest model, els pares no són la figura de referència que tot infant necessita. Es més, crec que se’ls delega massa responsabilitat, fent-los participar de decisions importants per les que per la seva edat i formació, encara no estan preparats. No tenen límits, i els infants no arriben a interioritzar el vertader funcionament d’una societat en què hi ha normes preestablertes que no es poden canviar mitjançant el diàleg o l’interés personal, pel que crec que és un model de família que pot comportar problemes per a l’infant a l’hora d’incorporar-se a una societat diferent a la que ells viuen a dintre de la seva família.

6à activitat: Definició de família

Hem sembla molt difícil definir què és la família, ja que el resultat de la definició pot resultar molt proper al que trobaríem com a definició de grup d’amics en determinats àmbits.

Tot i això, crec que la família és el nucli de persones que envolten al nen de forma més directa, oferint-li suport, afecte i confiança, que viuen en un mateix espai físic i que es comuniquen de forma habitual, a fi de donar models de referència al nen.

En posar en comú la meva definició amb la del meu grup a classe, hem arribat a modificar-la deixant la següent definició, que inclou tots els punts en què coincidíem:

“Primera estructura de socialització en la qual existeix un gran vincle afectiu i on hi ha una figura de referència”

Per últim, hem posat les nostres definicions resultants dels petits grups, on hem trobat que coincidíem en el següent:

- institució de socialització i cultura

- compleix funcions

- membres pròxims, amb vincles de sang, afectius o càrrega emocional

I en conjunt,  hem arribat a extreure la següent definició grupal:

"Grup humà que es troba unit per vincles de sang o afectius, que compleix les funcions de satisfer les necessitats dels seus membres i a més, serveix com a model de referència fent de mediador per a la incorporació de l’individu a la societat. Els membres d’aquest grup  comparteixen temps i espai”

També m’ha semblat molt interessant la definició que ens ha donat n’Iñaki:

“La família és aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa o espai, i es barallen, com a mínim un cop al dia.”

Crec que és molt encertada, perquè recull la necessitat de comunicar-se, de dialogar i de contrastar opinions i vivències, encara que aquestes siguin oposades i ens portin a petites “baralles familiars”.

A més, la família com a tal, ha de complir una sèrie de funcions bàsiques, com són la comunicativa, l’afectiva, la educativa, la d’establiment de figures de referència o rols, la preparació per a la vida en societat, etc.

5à activitat. Vídeo Human Baby (Sentir)

Per questa activitat, treballaré basant-me en el vídeo Human Baby (Sentir), que hem visualitzat i comentat a classe. El treball està dividit en les següents qüestions:

-           

       - Quins aspectes trobes interessants i reforcen el què ja sabies?

Les emocions que nosaltres hem treballat i classificat a classe, no són les úniques que existeixen, pel que la nostra classificació no és una llei universal, sinó que és el resultat del nostre treball i per això, vàlid per a nosaltres, però hem de saber que hi ha més possibilitats.

A més, les emocions, es van modelant i matisant segons el nen va madurant, i milloren notablement amb l’adquisició del llenguatge. Les emocions i la nostra forma de viure-les no estan predefinides, sinó que tardem tota la vida a modelar-les.

Cada nen, respon a les emocions depenent del seu caràcter, del seu temperament, pel que no totes les respostes emocionals que observem amb el mateix estímul seran iguals. Aquest comportament es pot treballar i modificar mitjançant les intervencions dels mestres o pares.

Per últim, els nens aprenen per imitació, i en els primers mesos, aquest aprenentatge es porta als extrems, fins i tot quan riuen no ho fan perquè ho sentin, sinó perquè veuen que la persona amb qui interactuen, riu.

A mesura que el nen va creixent, va evolucionant el seu desenvolupament, però és molt important que sempre ho faci en un ambient de seguretat i estima, per tal d’establir bons vincles afectius.

-          - Quins aspectes t’aporten nous coneixements?

Amb la visualització del vídeo, he aprés que les emocions, són la primera via de comunicació amb els adults. Les primeres expressions d’emocions que utilitza l’infant per a comunicar-se són la sorpresa, el plaer, la frustració i la ira.

Els nadons associen la veu de la mare molt abans que la del pare, que no identifiquen fins les devuit setmanes.

Tot i que els infants tenen el seu propi caràcter, en relació amb el món que els rodeja, han d’adaptar-se, ja sigui mitjançant influències externes, o eines pròpies.

Per últim, he aprés que els infants descobreixen les emocions morals al voltant dels dos anys, quan ja són conscients dels seus èxits o fracassos.

-          - Quins aspectes trobes que són susceptibles de debat/discussió?

Crec que pot ser objecte de debat afirmar que els infants poden autorregular-se autònomament, sense ajuda dels adults que l’envolten, ja que em sembla difícil que això pugui succeir.

A més, l’afirmació que enuncia que les dones expressen els seus sentiments més i de manera més clara que els homes, crec que també podria provocar debat, ja que és una afirmació molt generalitzada que no té en comptes les particularitats de cada persona.

-          - Quina funció compleixen les emocions morals?

Les emocions morals pretenen ajudar a diferenciar allò que és correcta a la societat en què viu, del que no ho és.

-          - Reflexió global del vídeo

En general, crec que el vídeo ajuda a comprendre aspectes que havíem tractat a classe, i els complementa amb informació referent a quan sorgeixen determinats tipus d’emocions, per exemple.

En quant a la mostra que s’ha utilitzat per portar a terme la investigació, crec que s’extreuen conclusions generals basades en un nombre molt reduït d’infants, i com sempre hem parlat a classe, cada persona és diferent a la resta, i per tant, no poden unificar conclusions particulars i extrapolar-les a la resta de la societat mitjançant una mostra tant reduïda, perquè, segurament seran conclusions poc encertades.

Un altra tema és el de la creació de l’escenari i les situacions pels adults, que són qui realment controla el desenvolupament de l’estudi. Crec que treballant amb infants, i sobretot amb aquests tan petits, s’hauria de realitzar l’estudi en un medi natural, el menys modificat possible, per tal d’influir mínimament en el nen,  i no perjudicar  ni marcar el seu desenvolupament.

Crec que els estudis són necessaris, però des del meu punt de vista, s’haurien de realitzar de la forma menys intrusiva possible, cosa que crec que aquest  no respecta tant com podria.

4a activitat: l'alquimia de les emocions

Per aquesta activitat, he escollit una frase per a cada emoció de la lectura de Silvia Palou Sentir y crecer. El crecimiento emocional en la infancia. Capítol 3, Las emociones primarias y su alquimia, ja que com ja les hem treballades a classe en petits grups, i després tots en comú, he pogut anar eliminant les que crec que són incompletes, o que no reflexen la totalitat del que per a mi és la emoció.

De l’amor he escollit la següent afirmació:

“Amar, y por tanto establecer vínculos afectivos, es un elemento básico para un crecimiento emocional y afectivo”.

He escollit aquesta afirmació, perquè crec que els vincles afectius són imprescindibles per a poder desenvolupar-nos socioemocionalment i per tant com a persones, ja que la forma en què establim (o no establim) nous vincles afectius, marcarà el nostre comportament amb la resta de persones, i les nostres relacions. Per això, crec que és molt important tractar de forma correcta i des de edats primerenques la importància de l’amor, per a poder establir els fonaments de la nostra personalitat basats en aquesta emoció, i poder prendre-la com a base per a totes les altres.

De la por he escollit la següent:

“Es importante que el miedo deje de ser una muestra de debilidad y se viva como un hecho cotidiano. Debemos convivir con el miedo y no negarlo.”

La por és una emoció com tota les altres, pel que crec que és molt important que es comenci a treballar des del més aviat possible amb naturalitat, ja que tenir por, no és una mostra de feblesa, i per tant, no s’hauria de menysprear als qui l’exterioritzen, sinó que els hauríem de tenir com a exemple a seguir, per poder arribar a aconseguir eliminar aquesta concepció negativa que se li ha atribuït. Com ja hem vist a classe, la por ens ajuda a moltes coses, i una d’elles és a superar-nos, així que considero que no hauríem d’amagar-la.

De la ràbia he escollit la següent:

“Dar un tiempo para que el niño pida perdón, porque aprender a pedir perdón es difícil después de sentir mucha rabia, sobre todo sentirlo. Dar tiempo es fomentar la sinceridad de aquello que decimos y aquello que sentimos.”

A classe hem comentat molt aquesta afirmació, ja que un sector del grup pensava que la ràbia no ha d’anar seguida del perdó necessàriament, però jo penso que lo important d’aquesta afirmació és el fet de donar temps al nen per reflexionar sobre el seu comportament, sobre allò que ha fet, independentment de si després ha d’anar seguit de demanar perdó o no. No podem oblidar que parlem d’infants de 0 a 6 anys, pel que segurament, encara no hauran aprés a regular les seves manifestacions emocionals, i molt possiblement, la ràbia vindrà acompanyada d’una agressió o un crit, cosa que els companys no tenen perquè viure, així que tampoc em sembla malament que l’afirmació contempli el temps per demanar perdó, tot i que com he dit, el més important de l’oració crec que és la necessitat de donar temps a l’infant.

De la tristor he escollit la següent:

“Despedirnos de alguna manera de aquello que hemos perdido. Muchas veces, las emociones se nos presentan mezcladas. La pérdida puede conllevar también sentimientos de rabia, culpa, vergüenza... Hay que admitirlos, no negarlos.”

He escollit aquesta afirmació, perquè crec que és molt cert que amb la tristesa, se’ns presenten diferents sentiments que moltes vegades no sabem com afrontar, però no per això els hem d’amagar, com ja he comentat amb altres emocions, crec que el millor és expressar-les, deixar-los sortir i admetre que els estem sentint, tant sols així podrem continuar avançant.

I per últim, de l’alegria he escollit la següent:

“Poner humor a la vida es una buena actitud que debe contagiarse a los niños. Los problemas pueden tener soluciones y, mirados con un punto de alegría, se sobrellevan mejor”.

Crec que l’alegria, al igual que l’amor, és un sentiment que es contagia ràpidament, pel que quanta més alegria hi ha, més se’n provoca. És molt important ser capaç d’afrontar la vida amb una actitud positiva, d’alegria, i ensenyar als nens les avantatges que els comportarà que ells també aprenguin que els problemes es solucionen, i que mai han de perdre l’alegria que caracteritza la seva edat.

3a activitat: definició d'emoció

Per aquesta activitat, he de cercar una definició d’emoció. A les classes, hem continuat parlant de les emocions que vàrem tractar en dies anteriors, complementant les definicions que ja havíem donat, puntualitzant i debatent punts en què ens trobàvem en desacord.

Un d’aquests punts a debatre m’ha semblat molt interessant. Ha estat al respecte de la gelosia i les seves manifestacions com a reacció que ens provoca la por a perdre a la persona estimada, al menys en la nostra societat. Alguns estaven d’acord en què la gelosia no serveix per aconseguir res, i d’altres pensaven que per molt que sigui poc útil, no es pot controlar.

Personalment, crec que igual que totes les emocions, s’ha de controlar en la mesura en què la nostra llibertat d’expressió influeix en una altra persona.

Per a definir emoció, cadascun de nosaltres havia d’haver portat de casa una definició del que pensa que és emoció. En el meu cas, he portat la següent:

 “Emoció és una reacció puntual i normalment passatgera provocada per influències externes a nosaltres que comporten canvis en el nostre interior i que hem d’aprendre a expressar”

Seguint la metodologia de treball emprada fins ara, vàrem col·locar-nos en petits grups i vàrem posar en comú les nostres definicions, aportant al gran grup un total de tres definicions diferents de les quals va resulta la següent definició comuna:

“Emoció és un estat provocat per una reacció a un estímul intern o extern, real o imaginari, que provoca canvis somàtics en la persona”

Aquesta definició, recull tots els punts en què estàvem d’acord els tres petits grups. Com ens ha dit el professor, cada curs surt una definició un poc diferent, ja que cada curs la realitzen persones diferents, però crec que en el nostre cas, tots hem estat d’acord en què recollia tots els punts que ens semblen imprescindibles per a explicar què és una emoció, per tant, crec que després de diverses classes, per fi hem estat capaços de definir què és una emoció.

Identificació i definició de les emocions primàries

Per a portar a terme aquesta activitat referent a les emocions primàries, hem realitzat tant treball individual, en petits grups i per últim amb el grup classe al complet.

Al inici, quan el professor ens ha demanat que apuntéssim les emocions que pensem que són les primàries (que ens ajuden a preservar l’espècie), no sabia ben bé a què es referia, què és el que s’entén per emoció.

No sabia com separar les emocions del que són sentiments, pel que m’ha costat un poc arribar a escriure’n algunes, però com equivocant-se un aprèn, he apuntat el què pensava que podien ser emocions, i a més, que podien ser importants.

Quan més o menys tota la classe ha tingut les seves emocions apuntades, hem fet dos petits grups i les hem posades en comú amb els nostres companys, escollint aquelles que es repetien, o que consensuadament pensàvem que eren importants i necessàries per a preservar l’espècie.

Per últim, en haver acabat l’activitat en petit grup, hem posat en comú amb tota la classe les nostres seleccions, pel què, ajudats per n’Iñaki, hem deixat cinc emocions que pensem que són les bàsiques: alegria, tristesa, ira ó ràbia, amor i por.

Hem treballat per definir-les, i crec que el resultat que m’emporto jo és aquest:

ü      Amor: és l’emoció base que dóna lloc  a tota la resta. Té moltes possibles expressions, de les que la més coneguda és l’enamorament, però no és la única. Està molt relacionat amb l’afecta i l’estima, i les seves manifestacions varien depenent de la persona.

ü      Ira/ràbia: és una emoció que socialment s’intenta reprimir, ja que sol manifestar-se mitjançant l’agressivitat. Hem aprés que és tant important expressar la ira com expressar l’amor, l’únic que s’ha de fer es controlar l’expressió de la mateixa, ja que no es pot agredir (ni física ni verbalment) posant com excusa que estem rabiosos.

ü      Tristesa: és una emoció que sorgeix com a conseqüència d’una decepció, o d’una pèrdua important per a nosaltres, per exemple. Afecta al nostre estat anímic i a la nostra moral, i es pot expressar de diferents formes, sempre depenent de la cultura en què ens trobem. A la nostra societat, destaca el plor i el decaïment de l’energia general de la persona. Es considera la emoció contrària  a l’alegria.

ü      Alegria: sensació satisfactòria que ens omple  i ens fa estar a gust amb nosaltres mateixos. Una alegria constant pot ser el camí per portar-nos a la felicitat, sentiment més perdurable. És la emoció contrària a la tristesa.

ü      Por: és un sentiment que pot ser positiu per a nosaltres, però també pot ser negatiu, pel que hi ha que anar-hi en compte. La por pot ser l’empenta que necessitem per a esforçar-nos més i aconseguir superar-nos, però també pot ser els que ens bloquegi i no ens deixi avançar. Normalment, la por és apresa, ja que sentim por cap allò que ens pot fer mal, o cap allò desconegut que pensem que ens perjudicarà.

Tot i haver definit les emocions, encara no tinc massa clar quina seria la definició d’emoció, però com continuarem treballant aquest tema durant properes sessions, espero poder arribar a definir-la.

Presentació per a Educació Socioemocional

Bon dia, el meu nom és Marta i fins fa molt poc, hauria dit que era publicista, però avui dia, estic contenta de poder afirmar que sóc una futura mestra d’infantil i que estic al segon curs del Grau destinat a aquesta docència.

En acabar la selectivitat, se’m va plantejar un gran dubte que temps després m’he adonat que no vaig acabar de resoldre correctament: no sabia què volia estudiar, pel què vaig intentar explorar quines opcions tenia partint del què m’agradava fer. En aquesta recerca d’opcions, vaig descobrir la existència d’una carrera destinada a preparar publicistes capaços de crear les fascinants tires comercials amb què ens bombardegen els mitjans de comunicació, pel que vaig abandonar la meva primera opció de cursar magisteri (escollida pels bons moments que vaig passar treballant de monitora de temps lliure) i em vaig decantar per Publicitat i Relacions Públiques.

En acabar els estudis, vaig estar un any treballant en una agència de publicitat, temps necessari per a mi per descobrir que aquest món no és per tothom (massa lluites de poder, massa falsetat davant del client perquè ell paga i mana, massa repressions i massa diferència de valors), i jo no hi encaixo per molt que ho intentés. No vull dir que sigui millor que la gent que hi treballa, ni molt menys, sinó que vaig descobrir que el dia a dia no té res a veure amb el que esperava, i que no em sentia còmoda amb el què feia, pel que no volia continuar. Potser va ser una experiència que podria haver estat molt diferent si en comptes de treballar en la meva agència hagués estat en una altra, sincerament, no ho sé, però va ser la que vaig viure i que em va fer canviar la direcció de la meva vida de forma radical.

Vaig tornar a Eivissa amb les idees clares: volia estudiar magisteri i arribar a treballar com a mestra, ja que em fascinen els infants i crec que el món de l’educació està ple de possibilitats, però sobretot, perquè crec que no hi ha recompensa millor a un treball ben realitzat, que el somriure d’un infant.

No canviaria el què he fet fins ara ni la forma de fer-ho, ja que conservo moltes coses bones de tot el meu període relacionat amb la publicitat (tant d’estudiant com de treballadora), moltes experiències que van influir en el que sóc avui dia com a persona. A més, crec que ara valoro més el què costa arribar fins aquí i aconseguir el què un vol.

L’únic però que hi trobo, és que he de compaginar estudis amb món laboral, pel que ni puc acudir a totes les classe, ni disposo de tot el temps que m’agradaria per a dedicar a cada assignatura, però espero poder aconseguir fer-ho el millor possible.

Aquesta assignatura és un nou repte per a mi, ja que considero que som una persona més be introvertida, a qui expressar les seves emocions, li costa prou. Per això, l’afronto amb curiositat i amb moltes ganes i sobretot amb unes expectatives altes, ja que crec que ens pot aportar coneixements que no tant sols ens serviran com a mestres, sinó també com a persones.

Per a col·locar la emoció que em provoca, crec que ho faria a les emocions ambigües, ja que no sé encara ben bé que esperar d’aquesta assignatura, però crec que m’agradarà.

L’any passat, en una assignatura del segon semestre, vàrem tenir la oportunitat de poder visualitzar una pel·lícula anomenada Pensant en els altres, que tractava d’un escola al Japó, i de com el mestre treballava els sentiments amb els infants i la seva expressió de forma natural en cada moment. Crec que és una bona opció per a qualsevol persona interessada en el món dels sentiments, i molt més per a nosaltres, que ens trobarem a les aules amb gran quantitat de situacions relacionades amb els sentiments, i hem de saber com tractar-ho.

Amb l’ajuda del bloc, aniré plasmant el progrés al llarg de l’assignatura, veure’m que en surt!

Reflexió dibuixos dels peixos

Unes de les làmines que hem fet, ha consistit en combinar el dibuix amb llapis i les propietats de les ceres.

Aquesta activitat, ha consistit en dibuixar 15 peixos amb formes diferents en un full en blanc, i després col•locar aquest full a sobre de la primera làmina feta amb les ceres. Col•locat així, hem hagut de repassar els dibuixos dels peixos molt fort i he comprovat com s’anaven calcant a la part de darrera del full amb els colors de les ceres que hi havia pintades a sota. Poc a poc s'anava veient com canviava el dibuix que es calcava amb les ceres, i prenia forma i color el nou dibuix resultant.

Al principi, no pensava que el resultat pogués ser tant diferent al dibuix inicial, però ha estat molt polit, ja que el resultat ha set molt colorit i original!
.

Reflexió dibuixos al inrevés

Aquesta tasca m’ha resultat molt interessant i sorprenent al mateix temps, ja que podria dir que el dibuix mai ha estat el meu fort...i en aquest cas, pensava que el resultat que obtindria, tant en el genet i el cavall, com en el del retrat d’en Pablo Picasso, serien un fracàs, perquè si ja em costa dibuixar de l’endret, què dir de fer-ho al inrevés!

En canvi, vaig esforçar-me per intentar seguir les proporcions, i amb algun que altre problema seguit de la repetició del traç, vaig anar fent, fins acabar i girar el dibuix per comprovar el resultat.
En vorer el que havia fet, estic segura de que la meva cara va canviar! em vaig sorprendre moltíssim, ja que el resultat final em va agradar, semblava un dibuix bastant correcte, i més encara tenint en compte les meves expectatives inicials.

Crec que en casos com aquests, és quan vertaderament es demostra que podem arribar a ser capaços d’aconseguir coses que ni ens plantejàvem, sempre que ens esforcem i ho intentem. Va ser una bona forma de començar l’assignatura i de motivar-me a continuar intentant-ho per tal de descobrir del que realment podia ser capaç d’aprendre.
    

4t Tema: Factors Interpersonals Del Procés d’Ensenyament-Aprenentatge.

Ja hem arribat al darrer tema, i ens apropem a la finalització de l’assignatura. Al llarg de tot el temari hem anat assolint diversos conceptes i metodologies que ens poden ajudar a l’hora de col·locar-nos enfront dels alumnes, però que haurem d’anar perfeccionant i reconfigurant al llarg dels nostres estudis i de la nostra experiència en la pràctica docent. M’he adonat de que res és absolut i que hi ha que ser prou flexible com per poder comprendre cada situació particular i oferir les solucions que més s’hi adeqüin.

En particular, en aquest bloc, hem tractat la figura del mestre i el seu perfil, els alumnes, l’educació tant a la família com a l’aula, i les relacions que s’estableixen entre les diferents figures que hem esmentat.

Crec que encara és molt difícil saber quin tipus de mestre seré en arribar el moment, el que si sé és el que no m’agradaria ser... En aquest bloc, hem realitzat un treball que m’ha obert els ulls i m’ha fet adonar-me’n de la gran importància que tenen els anys escolars per a una persona. He vist com, inclús després de 15 anys, una alumne es pot recordar de gairebé tots els comentaris ofensius que realitzava la seva mestra al seu grup-classe,  i de les sensacions que aquests provocaven tant en ella com en la resta dels companys.

Crec que un mestre mai pot ser dictatorial, ja que ser mestre no implica (ni molt menys) tenir la veritat absoluta; ser més gran no vol dir coneixer-ho tot; ser titulat no vol dir ser més llest que la resta; en definitiva: creure’s millor no implicar ser-ho de debó.

Em sembla molt més important aconseguir arribar a ser un mestre conscient de la importància de l’empatia, de la programació, de l’adaptació, del treball previ sempre necessari per a poder realitzar un bon treball a dintre de l’aula, etc. però sobretot, ser una mestra conscient de la importància dels infants i de les seves necessitats.

Un mestre, ha de treballar per aconseguir mantenir un clima de respecte i comprensió a dintre de l’aula, ja que les relacions que els infants establiran als seus anys escolars, poden constituir la base del tipus de relacions que establiran al llarg de la seva vida. Per això, els mestres s’han d’encarregar de propiciar que el procés de socialització sigui exitós entre els infants, i que aquests siguin capaços d’empatitzar amb els companys i amb les situacions en què es troben en cada moment.

Aprendre coneixements és important, és clar que sí, però em sembla més important començar per ajudar a adquirir valors i principis adequats i necessaris per a la vida als infants, per així poder arribar a aconseguir assolir una base fonamentada en el respecte i la comprensió cap a la resta de les persones, i després poder anar adquirint coneixements que ajudaran a completar el procés de maduració dels infants.    

Hi ha molts de puntals que són necessaris per poder arribar a ser un mestre eficaç, però considero que aquells que no podem oblidar mai són l’actitud positiva envers els infants, l’esforç de superació i millora d’un mateix, i l’empatia cap a les situacions particulars de cada infant/persona. Tant sols així aconseguirem portar a terme una pràctica educativa eficaç, que comportarà una optimització dels resultats que obtindrem.