El perquè de la importància del període d'adaptació i la vinyeta de la mestra

El període d’adaptació és molt important perquè és la primera separació definitiva dels pares i els infants des del naixement, que comporta l’establiment de nous vincles afectius i estableix el punt de partida per a un canvi en les costums de l’infant i la reorganització familiar.  Per això, s’ha de tractar i planificar amb molta cura, ja que les repercussions d’aquest període marcaran  el desenvolupament de l’infant. 

Degut a la importància d’aquest període, s’ha de planificar consciençosament, i s’ha de preveure la implicació de les famílies, per tal de poder fer-ho més gradual i el menys dolorós possible tant per als infants com per a les pròpies famílies, ja que és veritat que l’infant sofreix al separar-se de la mare (o familiars més propers) però les famílies també sofreixen al haver de separar-se per primera vegada de l’infant. Per això, els pares han de poder visitar i descobrir el lloc on deixaran als seus fills, han d’estar segurs del pas que donaran, i per ajudar-los, s’han d’establir uns temps específics per a cada passa, que posteriorment s’hauran d’adaptar a cada nen per poder respectar les seves necessitats individuals. 

És molt important que no s’enganyi als nens, ja que descobrir que han estat enganyats, els provoca molta més angoixa i a més, el fa perdre part de la confiança que es té en la figura de referència, que fins aquest punt constitueix la mare. 

Sempre se’ls ha d’explicar què està succeint i perquè, sense enganyar-los, i així, poc a poc, l’adaptació s’anirà fent efectiva pels dos caires (pares i nens) i s’arribarà a concloure quant tots dos estiguin preparats, havent minimitzat els riscos. 

Hem de ser conscients què els infants estan perdent la seva figura de referència, i per això es sentiran confusos i desorientats; l’establiment del vincle amb la mestra i els companys no és instantani, pel que se’ls ha d’ajudar a confiar en la nova figura de referència per a que es puguin mostrar el més naturals possible, i així anar obrint-se als companys i començant el seu període escolar de la forma menys traumàtica possible.

La segona part d’aquesta activitat, fa referència a la següent vinyeta: 

I ens planteja la qüestió de si la mestra va fer be donant-li aquesta resposta o es va equivocar.

Crec que encara que es presenta com una resposta irònica i es mostra una mestra esgotada (crec que com a conseqüència de tractar-se d’una vinyeta que cerca l’humor del públic) és molt encertada, ja que treballarem amb infants, sí, però no serveix tant sols amb transmetre coneixements i tornar a casa, ni molt menys. 

Per aconseguir el millor de cada nen amb què conviurem, hem de ser capaços de tenir molts recursos personals, per així poder canviar el nostre registre depenent de la situació en què ens trobem. Si volem captar l’atenció dels infants, haurem de ser persuasius i haurem de saber escoltar, per saber què els interessa; haurem de ser creatius per poder presentar-ho de la forma més atraient possible; haurem de ser un model de referència i correcció (en tots els sentits) per a ells, pel que haurem de dominar el llenguatge i la escriptura; haurem de ser comprensius i flexibles; en definitiva, haurem de ser persones, però el més completes possible, per poder arribar a satisfer les seves necessitats amb els millors recursos possibles.

Per tot això, em sembla una afirmació molt encertada, i molt real.