A la lectura, se’ns plantegen dos models de família molt
concrets, i oposats entre ells. Crec, o vull pensar, que avui dia, les famílies
difícilment s’encasellen a dintre d’un sol model, sinó que adopten trets de
cadascun dels tipus de família existents per tal d’adaptar-se a la situació
concreta, o al moment en què es troben i al que millor resultat el doni tant a
ells com als infants.
A la lectura, es parla dels mitjans de comunicació com una
font per afavorir el creixement cognitiu de la persona. Segons la meva opinió,
és una afirmació tan llunyana a la realitat que fins i tot em sorprèn trobar-la
al text. Crec que els mitjans de comunicació creen un clima de depressió
permanent, de negativisme i de parcel·lació del coneixement que caldria evitar,
normalment, no som massa crítics amb la informació que rebem del nostre
voltant, acceptem el que ens diuen i ho repetim sense parar-nos a pensar en les
conseqüències, pel que els mitjans de comunicació, haurien de constituir una
font addicional per al creixement personal, no una font principal, ja que si no
els interpretem correctament, poden perjudicar molt més del què ajudaran.
Crec que hi ha que ensenyar als nens a ser crítics ja des d’edats
primerenques, a tenir curiositat per accedir a la veritat, o al menys per
conformar-se la seva pròpia veritat, en comptes d’acceptar el què els ve donat
de l’exterior sense qüestionar-ho.
Els dos models de família que apareixen al tex són els
següents:
-
- Model familiar hiperprotector: en aquest
model, el nen es troba en una posició d’inferioritat, en què els pares
l’inculquen la creença què no pot fer res sense la seva ajuda. El resultat
d’aquesta sobreprotecció és un infant que no sap fer res per ell mateix, i que
és molt egoista, ja que està acostumat a que tot li vengui fet i preparat per a
ell. Els infants d’aquest model no són lliures per a viure la seva vida, sinó
que es veuen sotmesos a una gran quantitat de preguntes que controlen els seus
moviments. A més, a nivell escolar són infants que no estan acostumats a ser
responsables dels seus actes i les seves conseqüències, i sol provocar
conflictes entre els educadors i les famílies, ja que davant problemes o
resultats negatius, la família mai accepta la responsabilitat dels fills i
carrega als educadors amb l’etiqueta d’incapaços.
És clar que els pares no són conscients del mal que estan
fent als seus fills, de que la sobreprotecció a què els sotmeten els impedeix
desenvolupar-se adientment, ells només intenten fer el millor per a ells, i
pensen que donant-los tot fet, els beneficien al màxim.
- Model familiar democràtic permissiu: aquest
model critica les metodologies escolars per entendre que són massa
autoritàries, suposant això un problema per al centre. Les famílies
democràtiques, sotmeten totes les qüestions que sorgeixen al nucli familiar, a
debat entre tots els membres de la mateixa. No tenen en compte que hi ha temes
en què els infants encara no tenen una formació suficient per a poder decidir,
i que correspon als adults prendre cert tipus de decisions, ells porten la
democràcia al seu màxim exponent, incloent als nens en qualsevol tipus de
decisió que s’hagi de prendre. Per últim, són famílies on no hi ha normes que
perdurin en el temps, ja que els pares són molt permissius i constantment estan
cedint i canviant les normes existents per adaptar-les a les necessitats que
se’ls plantegen.
En aquest model, els pares no són la figura de referència
que tot infant necessita. Es més, crec que se’ls delega massa responsabilitat,
fent-los participar de decisions importants per les que per la seva edat i
formació, encara no estan preparats. No tenen límits, i els infants no arriben
a interioritzar el vertader funcionament d’una societat en què hi ha normes
preestablertes que no es poden canviar mitjançant el diàleg o l’interés
personal, pel que crec que és un model de família que pot comportar problemes
per a l’infant a l’hora d’incorporar-se a una societat diferent a la que ells
viuen a dintre de la seva família.
No hay comentarios:
Publicar un comentario