Presentació per a Educació Socioemocional

Bon dia, el meu nom és Marta i fins fa molt poc, hauria dit que era publicista, però avui dia, estic contenta de poder afirmar que sóc una futura mestra d’infantil i que estic al segon curs del Grau destinat a aquesta docència.

En acabar la selectivitat, se’m va plantejar un gran dubte que temps després m’he adonat que no vaig acabar de resoldre correctament: no sabia què volia estudiar, pel què vaig intentar explorar quines opcions tenia partint del què m’agradava fer. En aquesta recerca d’opcions, vaig descobrir la existència d’una carrera destinada a preparar publicistes capaços de crear les fascinants tires comercials amb què ens bombardegen els mitjans de comunicació, pel que vaig abandonar la meva primera opció de cursar magisteri (escollida pels bons moments que vaig passar treballant de monitora de temps lliure) i em vaig decantar per Publicitat i Relacions Públiques.

En acabar els estudis, vaig estar un any treballant en una agència de publicitat, temps necessari per a mi per descobrir que aquest món no és per tothom (massa lluites de poder, massa falsetat davant del client perquè ell paga i mana, massa repressions i massa diferència de valors), i jo no hi encaixo per molt que ho intentés. No vull dir que sigui millor que la gent que hi treballa, ni molt menys, sinó que vaig descobrir que el dia a dia no té res a veure amb el que esperava, i que no em sentia còmoda amb el què feia, pel que no volia continuar. Potser va ser una experiència que podria haver estat molt diferent si en comptes de treballar en la meva agència hagués estat en una altra, sincerament, no ho sé, però va ser la que vaig viure i que em va fer canviar la direcció de la meva vida de forma radical.

Vaig tornar a Eivissa amb les idees clares: volia estudiar magisteri i arribar a treballar com a mestra, ja que em fascinen els infants i crec que el món de l’educació està ple de possibilitats, però sobretot, perquè crec que no hi ha recompensa millor a un treball ben realitzat, que el somriure d’un infant.

No canviaria el què he fet fins ara ni la forma de fer-ho, ja que conservo moltes coses bones de tot el meu període relacionat amb la publicitat (tant d’estudiant com de treballadora), moltes experiències que van influir en el que sóc avui dia com a persona. A més, crec que ara valoro més el què costa arribar fins aquí i aconseguir el què un vol.

L’únic però que hi trobo, és que he de compaginar estudis amb món laboral, pel que ni puc acudir a totes les classe, ni disposo de tot el temps que m’agradaria per a dedicar a cada assignatura, però espero poder aconseguir fer-ho el millor possible.

Aquesta assignatura és un nou repte per a mi, ja que considero que som una persona més be introvertida, a qui expressar les seves emocions, li costa prou. Per això, l’afronto amb curiositat i amb moltes ganes i sobretot amb unes expectatives altes, ja que crec que ens pot aportar coneixements que no tant sols ens serviran com a mestres, sinó també com a persones.

Per a col·locar la emoció que em provoca, crec que ho faria a les emocions ambigües, ja que no sé encara ben bé que esperar d’aquesta assignatura, però crec que m’agradarà.

L’any passat, en una assignatura del segon semestre, vàrem tenir la oportunitat de poder visualitzar una pel·lícula anomenada Pensant en els altres, que tractava d’un escola al Japó, i de com el mestre treballava els sentiments amb els infants i la seva expressió de forma natural en cada moment. Crec que és una bona opció per a qualsevol persona interessada en el món dels sentiments, i molt més per a nosaltres, que ens trobarem a les aules amb gran quantitat de situacions relacionades amb els sentiments, i hem de saber com tractar-ho.

Amb l’ajuda del bloc, aniré plasmant el progrés al llarg de l’assignatura, veure’m que en surt!