Aquest vídeo recull diferents moments i accions que han tingut lloc al Japó durant un any, a l’aula d’un mestre molt particular.
Aquesta filmació, ens mostra com un mestre pot ser rígid i flexible a la vegada; com pot mantindre les distàncies amb els nins, i al mateix temps pot ser molt proper a ells; com pot ser serio i com pot riure i gaudir amb els infants. En definitiva, ens mostra com un mestre pot mantenir una posició adequada envers els infants de la seva aula.
Una de les primeres seqüències del vídeo, mostra l’alegria dels infants al rebre la notícia de que el seu mestre serà ell, ja que ja l’havien tingut en anys anteriors, i n’estan molt contents.
Per iniciar l’any, el mestre els recorda que el més important per a ell, i per als nens, ha de ser aconseguir ser feliços, pel que el treball i les tasques que realitzaran aniran encaminades a aconseguir assolir aquesta fita: la felicitat.
En alguns moments del vídeo, em costava entendre les reaccions del mestre, ja que al menys per a mi, la cultura japonesa a ulls dels occidentals, té unes relacions més fredes i distants que les nostres. Un exemple d’això, és el cas en que el mestre tracta el tema de la mort degut a que un dels companys acaba de sofrir la pèrdua de son pare.
A l’occident, el tema de la mort és pràcticament un tabú, i no se’n parla amb els infants. Si la mateixa situació es donés aquí, segurament en comptes de tractar aquest succés, s’haurien inventat supòsits en que el pare se’n hauria anat per un temps, etc. En canvi, en aquesta classe japonesa, el mestre ajuda als infants a tractar el tema de la mort amb naturalitat, i aconsegueix crear un clima de solidaritat i empatia en que els nens perden la por a parlar, i expressen els seus sentiments davant dels companys. Fins i tot una de les alumnes conta a la resta com es va sentir quan va morir el seu pare i explica que per això entén com es sent el seu company. Aquesta nena mai havia parlat de la mort de son pare, però els lligams entre els alumnes de la classe s’han anat estrenyent tant que s’ha pogut sentir prou confiada com per contar-ho i plorar al davant dels companys.
Per això, els alumnes de la classe aprofiten l’ocasió per escriure cartes al company que s’ha quedat orfe de pare per donar-li ànims i suport. Es veu al vídeo la reacció tant del nen com de la mare en tornar a l’escola, i es pot comprovar com tots dos agraeixen l’acció a la classe, ja que això ajudarà al nen a superar el moment que està passant i a obrir-se a la resta de companys per contar com es sent i deixar que l’ajudin.
Són accions que reforcen els lligams entre els alumnes de la classe, que fan que les relacions entre ells siguin més estretes i que hi hagi més confiança entre ells.
Veiem com al llarg de tot el vídeo (i per tant, de tot l’any escolar) és molt important la feina del mestre, ells els acompanya en les accions, les decisions i els procediments que realitzen, però gairebé sempre ho fa des d’un segon pla, deixant que els alumnes siguin els vertaders protagonistes de la història.
En alguns moment pot semblar un mestre dictatorial, perquè parla alçant la veu quan renya als nens o quan no està d’acord amb les seves conductes. Hi ha moments en que renya i pressiona als nens per aconseguir que confessin el que han fet malament i qui ha estat, com el cas en què alguns d’ells es riuen d’altres companys. Sembla que alguns dels nens s’han atrevit a parlar, però en realitat, ell els fa adonar-se’n de que no han dit res, i de que tots han tapat i propiciat el que estava ocorrent per no haver fet res per solucionar-ho. Quan els nens comprenen les conseqüències del que han fet, ells mateixos accepten la culpa i expliquen a la resta com s’han sentit si en algun cas han estat ells el punt de mira de les burles i escarnis.
És un mestre dur, però aconsegueix resultats en els nens i els ajuda a ser millors persones.
Al vídeo també hi trobem un exemple que em sembla molt important remarcar, ja que posa de manifest la capacitat de raonament i de rectificació del mestre. Veiem com arriba el dia en que els nens provaran una espècie de barques que ells mateixos han realitzat. Tot el procés, tant el disseny com la construcció, l’han portat a terme els alumnes tot sols, i ha arribat el moment de comprovar si funcionen o no. Aquest dia, un company de classe es porta malament i el mestre decideix castigar-lo negant-li la participació en l’activitat de les barques. En aquest punt, altres companys de classe es pronuncien i contradiuen al mestre en la seva decisió, ja que creuen que està sent injust i que no el pot castigar així perquè, tot i ser cert que s’ha portat malament, ha treballat molt en la construcció de la barca i les dues accions (la correcta i la incorrecta) no estan relacionades, pel que hauria d’escollir un altre càstig per a ell, però creuen que no pot deixar-lo sense participar en la prova de les barques.
El mestre comprèn que els nens tenen raó, que s’ha equivocat i el càstig no estava relacionat amb el problema, i accepta les seves explicacions i raonaments dels alumnes. No és un mestre dictatorial, ell no sempre té la raó. Per això, si els nens argumenten les seves crítiques, ell les accepta i canvia, perquè ell també es pot equivocar.
En general, en acabar el vídeo, sembla que hi ha hagut més moments tristos i de plors que moments de rialles i gaudi, però no és així. A la nostra cultura, ens sembla que el plor es sinònim de tristor, però no és així, mitjançant el plor també s’aprèn, i també es pot ser feliç.
Tot i la meva impressió, al vídeo hi ha molts de moments en que els nens somriuen i juguen lliurement. Moments en que tenen contacte vertader amb la natura, en què juguen sense preocupar-se per les taques, per la brutor que se’ls pot aferrar jugant al fang o al riu. Els mestre possibilita als nens contactar vertaderament amb el seu entorn, amb la natura en general mitjançant excursions o sortides al aire lliure, joc al pati, etc.
També veiem com les relacions entre els nens es reforcen, per exemple quan escriuen la cançó a la companya que es canvia d’escola. En aquest moment treballen un munt de competències per iniciativa pròpia, i ells són qui realitzen el treball, els mestres només els ajuden a perfilar, però ells són els protagonistes i els que més gaudeixen.
En general, crec que és un molt bon exemple de mestre, del que tots podríem aprendre per tal de ser capaços d’aprofitar totes les possibilitats que ens donen les emocions i la recerca de la felicitat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario