çant fitxesEn aquest tema hem treballat diferents teories sobre l’aprenentatge. Hem vist diferents tipus de tècniques per modificar la conducta del nen i diferents teories, però en general, m’agradaria realitzar aquest comentari referent a tot allò que m’ha aportat a mi.
Abans de començar magisteri, pensava que ja coneixia diverses coses sobre els nens i com actuar amb ells, però el contingut d’aquest tema i les xerrades que hem realitzat a classe al respecte, m’han fet obrir els ulls i comprovar que gran part dels conceptes que pensava coneixia, eren erronis. Treballar amb nens no serà tasca fàcil, ja que per fer-ho bé, hi ha que ser molt conscient del que s’està fent, i saber quant pot influir en el futur d’un infant una pràctica docent errònia (o adequada!).
Un exemple d’això, m’ha vingut donat amb el tema de les recompenses. Mai se m’hagués acudit que un càstig, un crit o un excés de atenció al nen poden ser negatius per a ell, o el que és més concret, poden fer que nosaltres mateixos reforcem en el nen la conducta que volem evitar.
Avui dia, a la televisió, hi ha diversos programes que es centren en l’educació de nens “rebels”; nens que superen als pares i que ocasionen situacions molt difícils a ca seva. Segurament, és conseqüent afirmar que aquests infants, són responsables del seu comportament, però el que no estem acostumats a acceptar, és que aquest comportament ve provocat per una successió de reforçaments negatius (o mal subministrats) per part dels pares, que en comptes d’utilitzar càstigs que mostressin al nen lo erroni de la seva conducta, inconscientment han reforçat el comportament que volien evitar.
A més a més, és molt important saber que els càstigs aplicats, han d’estar relacionats amb el motiu pel que s’apliquen, sinó, el nen no comprèn el motiu pel que s’aplica i no tindrà sentit portar-lo a terme.
En general, crec que les pautes que hem treballat per saber com i quan aplicar un càstig, un cop les conec, em semblen lògiques, però abans, no hauria pensat perquè era necessari actuar així, i quines conseqüències pot comportar a llarg termini una conducta disruptiva per part del mestre.
Moltes vegades he sentit pel carrer que la formació per a ser mestre és innecessària, ja que tothom té fills i els “educa” i no per això ha d’estudiar com fer-ho durant diversos anys abans de tenir-los... Sincerament, crec que intentar assimilar algunes nocions de psicologia educativa aniria bé a totes les persones que estan en contacte amb nens, encara que només fos perquè prenguessin consciència de la repercussió que poden tenir les seves accions en els infants, i per relació amb la societat futura en què viuran, així, potser podríem evitar molts de conflictes posteriors.
A classe hem parlat de la importància d’entendre aquestes pautes de modificació de conducta com a mesures extremes, però tot i això, crec que n’hi ha que no són tant extremes i que es poden utilitzar de forma efectiva en situacions puntuals, sent conscients de que no es pot abusar dels càstigs, ja que sinó perden tota la seva eficàcia. Parlo de situacions puntuals, perquè crec que el càstig no és la millor forma de fer “reflexionar” a un nen. Moltes vegades, el diàleg i les explicacions que podem mantenir amb els infants són més efectives que milers de càstigs, per això, hem de conèixer a cada infant i la seva situació abans d’etiquetar-lo o pensar que és un infant problemàtic, perquè és possible que la culpa no sigui de l’infant, sinó dels adults i de la situació que l’envolta, pel que una mala pràctica pot enfonsar-lo encara més.
Si tota la comunitat educativa fos conscient de la importància de les seves accions, i treballés per oferir patrons de conducta i models de comportament adequats als infants en comptes de deixar la seva educació en mans de la televisió i els videojocs, segurament moltes d’aquestes tècniques extremes serien completament innecessàries.
Per últim, en aquest tema hem treballat les fitxes com a material educatiu. Ja al curs passat vàrem començar a conèixer les repercussions negatives que comporta treballar mitjançant fitxes, ja que anul·len la capacitat creadora de l’infant i no fan referència a interessos propis, sinó als de persones completament alienes a ells que han creat les il·lustracions amb què els nens han de treballar.
Però en aquest cas, hem tingut l’oportunitat de poder treballar en grup per aconseguir planificar diverses activitats que tractessin els objectius de les fitxes sense utilitzar-les, per tal d’aconseguir obtenir resultats significatius per als nens i fer que realment arribessin a interioritzar els continguts treballats.
Les fitxes són el material amb què, per exemple jo, vaig treballar a l’escola, però crec que no per això he de pensar que són un bon material, ja que les metodologies canvien, i aquest canvi sempre es realitza per a millorar, pel que crec que és molt més gratificant programar activitats que vertaderament involucrin als nens i els ajudin a formar part activa del procés d’aprenentatge, que fer un llibret que reculli les fitxetes que han fet durant el curs i donar-lo als pares. Si volem documentar les activitats que realitzen els nens, podem fer-ho de moltes altres maneres. Crec que no hem de tenir por a treballar dur, ja que penso que la recompensa la trobarem dia a dia a dintre de l’aula.
No hay comentarios:
Publicar un comentario