Reflexió dibuixos dels peixos

Unes de les làmines que hem fet, ha consistit en combinar el dibuix amb llapis i les propietats de les ceres.

Aquesta activitat, ha consistit en dibuixar 15 peixos amb formes diferents en un full en blanc, i després col•locar aquest full a sobre de la primera làmina feta amb les ceres. Col•locat així, hem hagut de repassar els dibuixos dels peixos molt fort i he comprovat com s’anaven calcant a la part de darrera del full amb els colors de les ceres que hi havia pintades a sota. Poc a poc s'anava veient com canviava el dibuix que es calcava amb les ceres, i prenia forma i color el nou dibuix resultant.

Al principi, no pensava que el resultat pogués ser tant diferent al dibuix inicial, però ha estat molt polit, ja que el resultat ha set molt colorit i original!
.

Reflexió dibuixos al inrevés

Aquesta tasca m’ha resultat molt interessant i sorprenent al mateix temps, ja que podria dir que el dibuix mai ha estat el meu fort...i en aquest cas, pensava que el resultat que obtindria, tant en el genet i el cavall, com en el del retrat d’en Pablo Picasso, serien un fracàs, perquè si ja em costa dibuixar de l’endret, què dir de fer-ho al inrevés!

En canvi, vaig esforçar-me per intentar seguir les proporcions, i amb algun que altre problema seguit de la repetició del traç, vaig anar fent, fins acabar i girar el dibuix per comprovar el resultat.
En vorer el que havia fet, estic segura de que la meva cara va canviar! em vaig sorprendre moltíssim, ja que el resultat final em va agradar, semblava un dibuix bastant correcte, i més encara tenint en compte les meves expectatives inicials.

Crec que en casos com aquests, és quan vertaderament es demostra que podem arribar a ser capaços d’aconseguir coses que ni ens plantejàvem, sempre que ens esforcem i ho intentem. Va ser una bona forma de començar l’assignatura i de motivar-me a continuar intentant-ho per tal de descobrir del que realment podia ser capaç d’aprendre.
    

4t Tema: Factors Interpersonals Del Procés d’Ensenyament-Aprenentatge.

Ja hem arribat al darrer tema, i ens apropem a la finalització de l’assignatura. Al llarg de tot el temari hem anat assolint diversos conceptes i metodologies que ens poden ajudar a l’hora de col·locar-nos enfront dels alumnes, però que haurem d’anar perfeccionant i reconfigurant al llarg dels nostres estudis i de la nostra experiència en la pràctica docent. M’he adonat de que res és absolut i que hi ha que ser prou flexible com per poder comprendre cada situació particular i oferir les solucions que més s’hi adeqüin.

En particular, en aquest bloc, hem tractat la figura del mestre i el seu perfil, els alumnes, l’educació tant a la família com a l’aula, i les relacions que s’estableixen entre les diferents figures que hem esmentat.

Crec que encara és molt difícil saber quin tipus de mestre seré en arribar el moment, el que si sé és el que no m’agradaria ser... En aquest bloc, hem realitzat un treball que m’ha obert els ulls i m’ha fet adonar-me’n de la gran importància que tenen els anys escolars per a una persona. He vist com, inclús després de 15 anys, una alumne es pot recordar de gairebé tots els comentaris ofensius que realitzava la seva mestra al seu grup-classe,  i de les sensacions que aquests provocaven tant en ella com en la resta dels companys.

Crec que un mestre mai pot ser dictatorial, ja que ser mestre no implica (ni molt menys) tenir la veritat absoluta; ser més gran no vol dir coneixer-ho tot; ser titulat no vol dir ser més llest que la resta; en definitiva: creure’s millor no implicar ser-ho de debó.

Em sembla molt més important aconseguir arribar a ser un mestre conscient de la importància de l’empatia, de la programació, de l’adaptació, del treball previ sempre necessari per a poder realitzar un bon treball a dintre de l’aula, etc. però sobretot, ser una mestra conscient de la importància dels infants i de les seves necessitats.

Un mestre, ha de treballar per aconseguir mantenir un clima de respecte i comprensió a dintre de l’aula, ja que les relacions que els infants establiran als seus anys escolars, poden constituir la base del tipus de relacions que establiran al llarg de la seva vida. Per això, els mestres s’han d’encarregar de propiciar que el procés de socialització sigui exitós entre els infants, i que aquests siguin capaços d’empatitzar amb els companys i amb les situacions en què es troben en cada moment.

Aprendre coneixements és important, és clar que sí, però em sembla més important començar per ajudar a adquirir valors i principis adequats i necessaris per a la vida als infants, per així poder arribar a aconseguir assolir una base fonamentada en el respecte i la comprensió cap a la resta de les persones, i després poder anar adquirint coneixements que ajudaran a completar el procés de maduració dels infants.    

Hi ha molts de puntals que són necessaris per poder arribar a ser un mestre eficaç, però considero que aquells que no podem oblidar mai són l’actitud positiva envers els infants, l’esforç de superació i millora d’un mateix, i l’empatia cap a les situacions particulars de cada infant/persona. Tant sols així aconseguirem portar a terme una pràctica educativa eficaç, que comportarà una optimització dels resultats que obtindrem.

REFLEXIÓ DEL VÍDEO PENSANT EN ELS ALTRES

Aquest vídeo recull diferents moments i accions que han tingut lloc al Japó durant un any, a l’aula d’un mestre molt particular.

Aquesta filmació, ens mostra com un mestre pot ser rígid i flexible a la vegada; com pot mantindre les distàncies amb els nins, i al mateix temps pot ser molt proper a ells; com pot ser serio i com pot riure i gaudir amb els infants. En definitiva, ens mostra com un mestre pot mantenir una posició adequada envers els infants de la seva aula.

Una de les primeres seqüències del vídeo, mostra l’alegria dels infants al rebre la notícia de que el seu mestre serà ell, ja que ja l’havien tingut en anys anteriors, i n’estan molt contents.

Per iniciar l’any, el mestre els recorda que el més important per a ell, i per als nens, ha de ser aconseguir ser feliços, pel que el treball i les tasques que realitzaran aniran encaminades a aconseguir assolir aquesta fita: la felicitat.

En alguns moments del vídeo, em costava entendre les reaccions del mestre, ja que al menys per a mi, la cultura japonesa a ulls dels occidentals, té unes relacions més fredes i distants  que les nostres. Un exemple d’això, és el cas en que el mestre tracta el tema de la mort degut a que un dels companys acaba de sofrir la pèrdua de son pare.

A l’occident, el tema de la mort és pràcticament un tabú, i no se’n parla amb els infants. Si la mateixa situació es donés aquí, segurament en comptes de tractar aquest succés, s’haurien inventat supòsits en que el pare se’n hauria anat per un temps, etc. En canvi, en aquesta classe japonesa, el mestre ajuda als infants a tractar el tema de la mort amb naturalitat, i aconsegueix crear un clima de solidaritat i empatia en que els nens perden la por a parlar, i expressen els seus sentiments davant dels companys. Fins i tot una de les alumnes conta a la resta com es va sentir quan va morir el seu pare i explica que per això entén com es sent el seu company. Aquesta nena mai havia parlat de la mort de son pare, però els lligams entre els alumnes de la classe s’han anat estrenyent tant que s’ha pogut sentir prou confiada com per contar-ho i plorar al davant dels companys.

Per això, els alumnes de la classe aprofiten l’ocasió per escriure cartes al company que s’ha quedat orfe de pare per donar-li ànims i suport. Es veu al vídeo la reacció tant del nen com de la mare en tornar a l’escola, i es pot comprovar com tots dos agraeixen l’acció a la classe, ja que això ajudarà al nen a superar el moment que està passant i a obrir-se a la resta de companys per contar com es sent i deixar que l’ajudin.

Són accions que reforcen els lligams entre els alumnes de la classe, que fan que les relacions entre ells siguin més estretes i que hi hagi més confiança entre ells.

Veiem com al llarg de tot el vídeo (i per tant, de tot l’any escolar) és molt important la feina del mestre, ells els acompanya en les accions, les decisions i els procediments que realitzen, però gairebé sempre ho fa des d’un segon pla, deixant que els alumnes siguin els vertaders protagonistes de la història.

En alguns moment pot semblar un mestre dictatorial, perquè parla alçant la veu quan renya als nens o quan no està d’acord amb les seves conductes. Hi ha moments en que renya i pressiona als nens per aconseguir que confessin el que han fet malament i qui ha estat, com el cas en què alguns d’ells es riuen d’altres companys. Sembla que alguns dels nens s’han atrevit a parlar, però en realitat, ell els fa adonar-se’n de que no han dit res, i de que tots han tapat i propiciat el que estava ocorrent per no haver fet res per solucionar-ho. Quan els nens comprenen les conseqüències del que han fet, ells mateixos accepten la culpa i expliquen a la resta com s’han sentit si en algun cas han estat ells el punt de mira de les burles i escarnis.

És un mestre dur, però aconsegueix resultats en els nens i els ajuda a ser millors persones.

Al vídeo també hi trobem un exemple que em sembla molt important remarcar, ja que posa de manifest la capacitat de raonament i  de rectificació del mestre. Veiem com arriba el dia en que els nens provaran una espècie de barques que ells mateixos han realitzat. Tot el procés, tant el disseny com la construcció, l’han portat a terme els alumnes tot sols, i ha arribat el moment de comprovar si funcionen o no. Aquest dia, un company de classe es porta malament i el mestre decideix castigar-lo negant-li la participació en l’activitat de les barques. En aquest punt, altres companys de classe es pronuncien i contradiuen al mestre en la seva decisió, ja que creuen que està sent injust i que no el pot castigar així perquè, tot i ser cert que s’ha portat malament, ha treballat molt en la construcció de la barca i les dues accions (la correcta i la incorrecta) no estan relacionades, pel que hauria d’escollir un altre càstig per a ell, però creuen que no pot deixar-lo sense participar en la prova de les barques.

El mestre comprèn que els nens tenen raó, que s’ha equivocat i el càstig no estava relacionat amb el problema, i accepta les seves explicacions i raonaments dels alumnes. No és un mestre dictatorial, ell no sempre té la raó. Per això, si els nens argumenten les seves crítiques, ell les accepta i canvia, perquè ell també es pot equivocar.

En general, en acabar el vídeo, sembla que hi ha hagut més moments tristos i de plors que moments de rialles i gaudi, però no és així. A la nostra cultura, ens sembla que el plor es sinònim de tristor, però no és així, mitjançant el plor també s’aprèn, i també es pot ser feliç.

Tot i la meva impressió, al vídeo hi ha molts de moments en que els nens somriuen i juguen lliurement. Moments en que tenen contacte vertader amb la natura, en què juguen sense preocupar-se per les taques, per la brutor que se’ls pot aferrar jugant al fang o al riu. Els mestre possibilita als nens contactar vertaderament amb el seu entorn, amb la natura en general mitjançant excursions o sortides al aire lliure, joc al pati, etc.

També veiem com les relacions entre els nens es reforcen, per exemple quan escriuen la cançó a la companya que es canvia d’escola. En aquest moment treballen un munt de competències per iniciativa pròpia, i ells són qui realitzen el treball, els mestres només els ajuden a perfilar, però ells són els protagonistes i els que més gaudeixen.

En general, crec que és un molt bon exemple de mestre, del que tots podríem aprendre per tal de ser capaços d’aprofitar totes les possibilitats que ens donen les emocions i la recerca de la felicitat.

3r Tema: Factors Psicològics Implicats en l’Aprenentatge.

En aquest tercer tema, hem tractat l’atenció dels infants, la memòria, la intel·ligència, la personalitat i la motivació.

Molts de cops, els continguts de diverses assignatures coincideixen, ja que totes elles estan enfocades als nens en el mon de l’educació. En aquest cas, el que considero que cal remarcar de tot el tema, ha estat el concepte de la importància de respectar els ritmes i les peculiaritats de cada nen.

Molts de cops, els adults etiquetem a un nen com a despistat, com a lent, com a pocatraça, etc. i el que no entenem és que, segurament, el nen no és res de totes aquestes coses, sinó que és un nen que té el seu propi ritme, i que aquest és molt diferent del que és el d’un adult. Les etiquetes mai són positives, no serveixen per a res més que per a marcar un nen i les seves suposades possibilitats, però aquestes etiquetes no solen ser reals, i més bé podem dir que venen d’algú altra que no ha comprés com és realment el nen i no s’ha molestat en ajudar-lo.

La capacitat d’atenció continuada dels nens, no és la mateixa que la d’un adult, pel que no es pot planificar les activitats que es portaran a terme a dintre d’una aula pensant en el què li agradaria al mestre, s’ha de respectar als infants, i crec que aquest respecte passa per la comprensió d’ells mateixos i de les seves necessitats reials. Potser els estem introduint un tema que els agrada moltíssim, però al fer-ho de forma inadequada no suscitem l’interès dels infants i perdem una bona oportunitat d’aprenentatge.

En els primers anys dels infants, per molt que un tema interessi molt als nens, s’han de combinar períodes d’atenció amb períodes de joc, per tal de que es pugui aprofitar al màxim el que s’està fent, perquè sinó només s’aconseguirà un docent desmotivat i uns infants sotmesos a una pressió i a unes expectatives irreals.

A més, es pot donar el cas de que un mestre prepari una sessió pensant que el tema emocionarà als nens i els farà voler treballar-lo i que el resultat sigui el contrari. En aquest cas, continuar amb dit tema no té sentit, ja que no serà significatiu per als nens i no s’aconseguirà que s’involucrin, pel que és millor canviar a temps que no continuar amb una planificació destinada al fracàs.

Com hem vist a classe, el mestre s’ha d’encarregar d’introduir modificacions en el ritme de la classe, per tal de conservar la seva atenció i interès pel que s’està realitzant.

En el cas de la memòria, com a futurs mestres, hem de ser conscients de que no serveix si la treballem de forma independent, sinó que hi ha que relacionar-la amb la resta de processos. A més, hem de conèixer els diferents tipus de memòria i treballar-los tots, no centrar-nos només en un d’ells, com pot ser la memòria a curt termini.

Això no vol dir que els infants hagin d’aprendre conceptes de memòria, ja en diverses conversacions en què he participat al llarg dels darrers anys, he pogut comprovar que per molt que es pugui recitar de memòria un seguit de coneixements, no serveixen per a millorar en res el nostre dia a dia, la nostra vida, ja que si no els podem contextualitzar i utilitzar, són coneixements apressos per repetició, i per tant, coneixements no significatius.

Crec que el més important a l’hora de relacionar els continguts d’aquest tema amb la nostra futura professió com a mestres, és aconseguir ser conscient de les necessitats i de la realitat en general que envolta a cada nen, ja que no podem programar el dia a dia pensant en nosaltres i en els nostres interessos, sinó que ho hem de fer pensant en els infants amb què treballarem i en les seves necessitats, per tal d'aconseguir que es sentin part activa del procés d'aprenentatge i que ells siguin els vertaders protagonistes, ja que tan sols així aconseguirem que els resultats siguin el més satisfactoris possible.

Quiet

Aquest treball consisteix en una reflexió realitzada després de portar a terme la lectura del llibre Quiet, de Màrius Serra.

En aquest llibre trobem les vivències personals de Màrius, pare d’en Lluis, a qui ell anomena carinyosament Llullu, conjuntament amb la resta de la família; la Mercè (mare) i la Carla (germana gran).

En LLullu és un nen amb una encefalopatia multiforme. Encara que aquest sembla un nom molt tècnic, és un nom molt general, que ve a significar "mal de cap molt variat", això és així perquè en realitat no han pogut diagnosticar què és el que li elimina un 85% de les seves capacitats, l’únic que és ben cert és que el converteix en un nado permanentment, tingui l’edat que tingui.

REFLEXIÓ

Primer de tot, i per a començar aquesta reflexió, m’agradaria remarcar el fet de què tot i que el llibre està escrit en primera persona, Quiet en ningun moment pretén ser dramàtic o donar pena als lectors. És un llibre que pot resultar molt colpidor, però més bé es tracta d’un llibre que conté tot un seguit de narracions en què s’expliquen tant les vivències de la família, com el dia a dia, com els sentiments contrastats que els suposa tenir un fill amb certes peculiaritats. Sense suggestionar massa al lector, s’expliquen com han succeït i el que han sentit.

És clar que també hi trobem moments de ràbia, odi o de melancolia pel que el seu fill no podrà arribar a fer, com per exemple quan s’entristeix perquè no el podrà veure córrer com fa el seu cosí. És lògic que hi apareguin, però la motivació per aconseguir allò que pareix impossible, i en general, l’esperit d’aquesta família, és admirable. Un fet que pareix tant impossible com aconseguir que el Llullu corri, l’aconsegueixen! És veritat que avui dia, mitjançant les noves tecnologies i un poquet d’imaginació, no hi ha pràcticament res impossible, però cal voler.

Trobo que és un llibre que pot arribar a ser molt dur, perquè és molt realista, però que al mateix temps m’ha fet pensar coses que a la meva rutina diària no em plantejo. Per a la família Serra totes les etiquetes que té el seu fill a nivell mèdic, administratiu o popular no compten, l’únic important és que és un més de la família amb la particularitat de que necessita un poc més d’atenció.

Fins ara no m’havia plantejat com pot arribar a ser de senzill el dia a dia per a alguns ciutadands i els problemes que pot suposar, per exemple, un fet tan "insignificant" com aparcar el cotxe a dalt de les voravies. En canvi el Màrius hi dedica un capítol sencer. És per pensar-hi. Els ignorants com jo, segurament sempre ens excusem dient que només serà un moment i que és necessari, però no pensem (o al menys jo no ho feia fins ara) en l’obstacle que suposem per a la gent que passeja un carretó, ja sigui d’un nen petit, d’un discapacitat, o un carretó de la compra.

Tots els carretons estan pensats per ajudar als que els porten, i en canvi la majoria de les persones ni tant sols hi pensem en ells: pensem en nosaltres i en les nostres necessitats immediates. No és necessari que ens trobem amb una persona amb problemes motors, qualsevol de nosaltres pot necessitar les voravies, ja que estan pensades per això, per transitar-hi. El lloc per circular els vianants no és el carrer i per tant no hauríem d’obligar-los a fer-ho.

És senzill fer les coses be i així ajudar a la resta de persones amb què convivim, siguin quines siguin les seves necessitats, però molts de cops no hi pensem amb la resta de la societat, i per això convertim lo fàcil en difícil. O per contra, hi ha moments en que si que s’hi pensa en la "resta de la societat" i fins i tot massa, ja que s’extrapolen els prejudicis personals a les suposades necessitats socials, com pugui una cosa tan important com pot ser sopar en un restaurant on no hi hagi ningú diferent a la normalitat. Bé, penso que és millor tractar aquest tema amb el màxim d’ironia possible i puntualitzar únicament que en un cas com el del llibre, fins i tot el marit s’avergonya del que escolta i canvia la versió abans de traduir-la, ja que sinó necessitaria una reflexió sencera només per aquest capítol.

En la meva opinió, el llibre es un gran exemple d’inclusió i normalització. Si ens ajustem a les definicions que hem treballat a l’assignatura, trobem que normalització va ser el primer concepte que va aparèixer en una llei social. Això va succeir als països escandinaus i ens deia que les persones amb discapacitat havien de tenir unes condicions iguals a la resta de persones. D’aquest concepte varen sortir tres principis més: el d’integració que explica que la persona discapacitada s’ha d’integrar per ser igual als altres; el de sectorització que ens diu que els serveis han d’estar en l’entorn de la persona; i el d’individualització, que consisteix en adaptar la resposta educativa a les necessitats de la persona.

El primer que ens explica el llibre, és que el Llullu és un més de la família, i per això un dels seus principals objectius es no deixar de fer res perquè ell hi sigui, mes bé tot el contrari, adaptar i planificar les coses perquè cadascú vegi satisfetes les seves necessitats.

Saben que no tot és possible, però si que hi ha gran quantitat de coses que poden fer tots plegats, i no se les perdran només per pensar en aquelles que no poden fer. Això em sembla importantíssim, ja que inclouen en la família no només all Lluís, sinó també a la Carla, a la Mercè i a ell mateix.

Després dels coneixements treballats a classe, de les lectures realitzades i del material complementari que hem visualitzat, al parlar d’inclusió, no només de caire escolar, sinó també social, entenc que parlem del procés en el qual, les característiques individuals, en comptes d’allunyar-nos uns dels altres, s’aprofiten per aconseguir el progrés i benefici comú, respectant la diversitat i oferint a cadascú allò que necessita per poder assolir els objectius, ja que no tots som iguals, i per això cadascú necessita una atenció especialitzada que s’adapti a les seves necessitats.

Si reflexionem respecte d’aquest concepte i la lectura, podem aprofundir encara mes, ja que avui dia sabem que les condicions imprescindibles perquè es produeixi la vertadera inclusió són la presència (ja que per poder estar inclòs hi ha que ser-hi),la participació (ja que no només serveix amb ser-hi, sinó que a més a més hi ha que participar-hi) i el progrés, que farà que cadascú evolucioni a partir del seu punt de partida.

Si apliquem aquestes pautes al Llullu i el seu voltant, veiem que ell hi és present, que participa, segurament no de forma tan activa com pot fer per exemple la seva germana, però sí que hi participa del que es fa a la seva família (ho veiem reflexat al capítol en que el Llullu fa feliç a la seva germana perquè guanya a tots amb la màquina del Museu de la Ciència ), i a dintre de les seves capacitats, que en aquest cas al tenir només un 15% de rendiment segurament seran prou limitades, progressa.

Al llibre podem trobar moltes ironies, moltes paradoxes com per exemple el dolor que senten donant-se la ma amb unes imperioses ganes de viure: el senyal que ofereix el Llullu a les súpliques de son pare quan es troben al Vaticà: el nom del llibre, que com el mateix Màrius afirma en una entrevista realitzada després de la publicació del llibre, prové de la quantitat de voltes que van haver de sentir dir a la gent la sort que tenien de tenir un nen que s’estava tan quiet: la felicitat al saber que la seva filla, tot i contreure en cert moment una malaltia perillosa, té un diagnosi i es curarà, etc. Crec que totes aquestes ironies són necessàries per al dia a dia, no tot es blanc o negre, i per això hem d’aprendre a prendre’ns les coses amb una altra filosofia, a no ser tant negatius, sinó a trobar tot lo bo de les coses.

A nivell personal, crec que aquest llibre ofereix un molt bon exemple no tan sols d’inclusió, sinó també de superació, ja que com el mateix Màrius diu, tots pensem que no podríem, fins que ho fem. Tot es qüestió de posar-s’hi, d’intentar-ho i sobretot, de voler.

Crec que com a futura mestra, és molt necessari que ens anem habituant a obrir no només els ulls, sinó també la ment, ja que no ha de passar molt de temps fins que comencem a exercir aquesta professió, i en aquell moment haurem de realitzar les nostres programacions i el nostre dia a dia de forma flexible i adaptada a les necessitats de cadascun dels nens que conformin la nostra classe, i per tant, haurem de saber observar-los per poder conèixer-los i així saber desxifrar què és el que necessiten.

No parlo només de necessitats diagnosticades, com ja hem parlat altres vegades cadascun de nosaltres tenim les nostres pròpies necessitats, i a vegades, casos com el del Llullu ens poden ajudar a posar-nos en la pell dels altres i conèixer com actuar o com pensar, però també ens trobarem casos igual de difícils que no estaran diagnosticats mèdicament, i potser per això poden passar per menys importants; però no és així. Hem de saber si un nen necessita afecte per poder sentir-se segur i desenvolupar-se; si necessita més atenció, si necessita més llibertat, etc. en definitiva, hem d’oferir el millor de nosaltres i aprofitar tot el que ens ofereixen les altres persones, ja que així és com aconseguirem millors resultats. Crec que no hem de pensar només en ser mestres per ensenyar-los coses, sinó que els hem d’acompanyar en el seu camí i aprendre d’ells.

2n Tema: Processos d'Aprenentatge

çant fitxesEn aquest tema hem treballat diferents teories sobre l’aprenentatge. Hem vist diferents tipus de tècniques per modificar la conducta del nen i diferents teories, però en general, m’agradaria realitzar aquest comentari referent a tot allò que m’ha aportat a mi.

Abans de començar magisteri, pensava que ja coneixia diverses coses sobre els nens i com actuar amb ells, però el contingut d’aquest tema i les xerrades que hem realitzat a classe al respecte, m’han fet obrir els ulls i comprovar que gran part dels conceptes que pensava coneixia, eren erronis. Treballar amb nens no serà tasca fàcil, ja que per fer-ho bé, hi ha que ser molt conscient del que s’està fent, i saber quant pot influir en el futur d’un  infant una pràctica docent errònia (o adequada!).

Un exemple d’això, m’ha vingut donat amb el tema de les recompenses. Mai se m’hagués acudit que un càstig, un crit o un excés de atenció al nen poden ser negatius per a ell, o el que és més concret, poden fer que nosaltres mateixos reforcem en el nen la conducta que volem evitar.

Avui dia, a la televisió, hi ha diversos programes que es centren en l’educació de nens “rebels”; nens que superen als pares i que ocasionen situacions molt difícils a ca seva. Segurament, és conseqüent afirmar que aquests infants, són responsables del seu comportament, però el que no estem acostumats a acceptar, és que aquest comportament ve provocat per una successió de reforçaments negatius (o mal subministrats) per part dels pares, que en comptes d’utilitzar càstigs que mostressin al nen lo erroni de la seva conducta, inconscientment han reforçat el comportament que volien evitar.

A més a més, és molt important saber que els càstigs aplicats, han d’estar relacionats amb el motiu pel que s’apliquen, sinó, el nen no comprèn el motiu pel que s’aplica i no tindrà sentit portar-lo a terme.

En general, crec que les pautes que hem treballat per saber com i quan aplicar un càstig, un cop les conec, em semblen lògiques, però abans, no hauria pensat perquè era necessari actuar així, i quines conseqüències pot comportar a llarg termini una conducta disruptiva per part del mestre.

Moltes vegades he sentit pel carrer que la formació per a ser mestre és innecessària, ja que tothom té fills i els “educa” i no per això ha d’estudiar com fer-ho durant diversos anys abans de tenir-los... Sincerament, crec que intentar assimilar algunes nocions de psicologia educativa aniria bé a totes les persones que estan en contacte amb nens, encara que només fos perquè prenguessin consciència de la repercussió que poden tenir les seves accions en els infants, i per relació amb la societat futura en què viuran, així, potser podríem evitar molts de conflictes posteriors.

A classe hem parlat de la importància d’entendre aquestes pautes de modificació de conducta com a mesures extremes, però tot i això, crec que n’hi ha que no són tant extremes i que es poden utilitzar de forma efectiva en situacions puntuals, sent conscients de que no es pot abusar dels càstigs, ja que sinó perden tota la seva eficàcia. Parlo de situacions puntuals, perquè crec que el càstig no és la millor forma de fer “reflexionar” a un nen. Moltes vegades, el diàleg i les explicacions que podem mantenir amb els infants són més efectives que milers de càstigs, per això, hem de conèixer a cada infant i la seva situació abans d’etiquetar-lo  o pensar que és un infant problemàtic, perquè és possible que la culpa no sigui de l’infant, sinó dels adults i de la situació que l’envolta, pel que una mala pràctica pot enfonsar-lo encara més.

Si tota la comunitat educativa fos conscient de la importància de les seves accions, i treballés per oferir patrons de conducta i models de comportament adequats als infants en comptes de deixar la seva educació en mans de la televisió i els videojocs, segurament moltes d’aquestes tècniques extremes serien completament innecessàries.

Per últim, en aquest tema hem treballat les fitxes com a material educatiu. Ja al curs passat vàrem començar a conèixer les repercussions negatives que comporta treballar mitjançant fitxes, ja que anul·len la capacitat creadora de l’infant i no fan referència a interessos propis, sinó als de persones completament alienes a ells que han creat les il·lustracions amb què els nens han de treballar.

Però en aquest cas, hem tingut l’oportunitat de poder treballar en grup per aconseguir planificar diverses activitats que tractessin els objectius de les fitxes sense utilitzar-les, per tal d’aconseguir obtenir resultats significatius per als nens i fer que realment arribessin a interioritzar els continguts treballats.

Les fitxes són el material amb què,  per exemple jo, vaig treballar a l’escola, però crec que no per això he de pensar que són un bon material, ja que les metodologies canvien, i aquest canvi sempre es realitza per a millorar, pel que crec que és molt més gratificant programar activitats que vertaderament involucrin als nens i els ajudin a formar part activa del procés d’aprenentatge, que fer un llibret que reculli les fitxetes que han fet durant el curs i donar-lo als pares. Si volem documentar les activitats que realitzen els nens, podem fer-ho de moltes altres maneres. Crec que no hem de tenir por a treballar dur, ja que penso que la recompensa la trobarem dia a dia a dintre de l’aula.

1r Tema: Conceptualització de la Psicologia de l'Educació

Com parlàrem a classe, em disposo a realitzar una reflexió referent a cadascun dels temes que hem tractat a classe.

En aquest primer tema, trobem la definició i conceptualització de la psicologia de la educació i els seus objectius envers l’ensenyament.

A nivell històric, hem vist que la psicologia va començar a ser considerada com a ciència al 1980 gràcies als conductistes, ja que abans no s’hi considerava perquè no es regia per paràmetres que es poguessin comprovar.

Originàriament, els docents han entès la psicologia com una forma de resoldre els problemes educatius concrets que es presenten a dintre de l’aula, és a dir, amb la única finalitat de tractar de forma aïllada problemes que ja existeixen. Però això no hauria de ser així, ja que la psicologia hauria d’utilitzar-se tant per resoldre els problemes existents, com per treballar per preveure’ls i així poder estalviar-nos el haver de resoldre’ls, que sempre és més difícil.

La psicologia també és una gran eina per aprendre per adquirir diferents models explicatius dels processos de canvi, que contribueix a la planificació de situacions educatives eficaces, que comporten el coneixement dels infants i de les seves necessitats, i que permeten realitzar canvis i modificacions en les programacions, per tal d’oferir als nens resposta a les seves necessitats, no tant sols solucions als problemes ja creats.

A més, la psicologia de la educació, comprèn diferents temes, com per exemple els processos de canvi comportamental o els factors que condicionen aquests processos de canvi, que aporten diferents models d’aprenentatge i d’intervenció.

També hem introduït a diversos autors, per anar coneixent als personatges més significatius del món de la psicologia i algunes de les idees que aportaren que encara es treballen avui dia.

És important remarcar que cap al 1920/1950 aproximadament, varen començar a tenir molta importància els moviments psicomètrics, consistents en la elaboració i aplicació de tests a l’àmbit educatiu. Aquests tests, estaven pensats com a complement educatiu, però no es varen utilitzar adequadament i varen passar a ser una eina que servia per etiquetar als nens i les seves possibilitats. Com totes les etiquetes (educativament parlant), varen suposar un gran problema per a molts de nens, que al no obtenir resultats elevats als tests, varen ser considerats poc capaços i es varen  veure influenciats per aquest resultat en les seves activitats futures.

A més a més, en aquests anys, comencen a tenir molta importància el Conductisme, la Psicoanàlisi i la Psicologia de la Gestalt.

Actualment, des del 1975, amb el Constructivisme s’estudia la conducta dels infants i es potencia l’aprenentatge significatiu.

A nivell general, el Constructivisme va aportar pautes molt clares que funcionaven mitjançant estímuls-resposta, cosa que agradà molt, però que ha fet que es prenguin com a normes i s’arribi a abusar d’elles.

També hem tractat la orientació cognitiva, una teoria més nova que el conductisme i que sorgeix per la necessitat de donar una explicació a la conducta que no es basi tant sols en la resposta als estímuls. Els cognitius, a més, intentaren donar resposta al funcionament de la ment, a l’aprenentatge, a la estructura del coneixement i solucions als problemes i desenvolupaments cognitius.

Per últim, hem treballat la orientació ecològica, mitjançant la Teoria Ecològica de Brofenbrenner, que sosté que el nen i el seu entorn s’influencien constantment l’un al altra de forma bidireccional o transaccional.

En general, tots aquests moviments varen denunciar la concepció de l’escola com a individualitat, afirmant que tant l’escola, com les famílies i l’entorn, s’ha de concebre com un tot que funciona de forma global.

Ha estat un tema prou ampli, que ens ha proporcionat nocions de les diferents teories psicològiques que han anat sorgint al llarg dels anys i que influeixen directament en la educació.

Cap dels conceptes o mètodes que hem tractat es poden entendre com a solucions meravelloses que podem aplicar en qualsevol moment, independentment de les circumstàncies personals de l’individu, sinó que abans d’aplicar alguna d’aquestes tècniques, s’ha de conèixer molt a l’infant i la seva situació personal, i estudiar les repercussions que pot tenir en ell en un futur, a més de les avantatges que reportarà la seva aplicació. Mai podem oblidar que l’educació tracta amb infants, i tant pot marcar una actuació adequada, com una inadequada.