Com a cloenda...

Per acabar l’assignatura i arrodonir el treball realitzat en aquest blog, una conclusió.

Abans de començar les classes, se m’havien plantejat diverses qüestions que no sabia ben bé com es resoldrien, ja que a part de la presentació del mestre i de les opinions dels meus companys, havíem sentit comentaris d’altres alumnes que ja havien passat “socioemocional” i ens deien com creien ells que era l’assignatura, etc. 

La idea general que m’havia fet de l’assignatura era que treballaríem les emocions i com expressar-les, i que fins i tot les expressaríem a classe; les nostres vivències i percepcions dels món que ens envolta; que ens faria obrir-nos i parlar de nosaltres mateixos sense repressions i en un ambient de tranquil·litat i confiança, aprofitant el petit grup que conforma la classe i mitjançant un tracte directe i proper amb el mestre, que des del primer dia es va mostrar obert a les nostres sugerències i va demanar la nostra col·laboració, ja que esperava de nosaltres que intervinguéssim i aportéssim les nostres opinions, contrastant idees i arribant a consensuar allò definicions per exemple, que per un altra lloc, no han de coincidir amb el que sembla cert a un altra grup....

Potser, a primera vista semblen unes expectatives molt elevades, però tot i que no he pogut assistir a totes les classes, per a mi, han estat aconseguides, i fins i tot superades.

Ja iniciava bé el procés quan els primers dies de classe, vàrem canviar la disposició de l’aula. Moltes vegades hem sentit queixes a sobre de l’estructuració de les classes (massa fixa) però mai havia vist que un professor realment canviés la disposició de les taules per aconseguir un ambient de treball més còmode.

A més, crec que ha estat una assignatura on realment el mètode de treball ha estat adaptat als coneixements que hem tractat, que ens ha fet reflexionar i treballar tant en petit grup, com en gran grup, per aconseguir arribar a conceptes o conclusions extretes del treball comú de la classe. Així, ens hem pogut sentir part important del procés d’aprenentatge dels coneixements, pel què, al menys en el meu cas, se’ls afegeix un valor addicional.

Crec que les classes han estat dinàmiques i tots hi hem pogut participar, aprenent uns dels altres.No hi havia por a equivocar-nos, pel que les intervencions han estat habituals i de forma fluida. A més, crec que el fet de tractar la teoria mitjançant les experiències personals, és molt més interessant que fer-ho tant sols per mitjà de cassos teòrics.

És clar que no tot ha estat pràctica, també hem treballat teoria, però perquè aquesta és imprescindible per a poder fonamentar la pràctica que portarem a terme.

A més, el fet d’haver de reflectir els coneixements al blog, fa que hagis de reflexionar a sobre del què s’ha fet, del que s’ha parlat i del que vol dir per a tu, i per tant, que recordis i tornis a viure les converses que han sorgit a classe i el que t’han aportat. En el meu cas personal, a més, m'ajuda a treballar els coneixements que s'han donat quan no he pogut assistir a classe, pel que m'ha fet estar al dia i seguir el ritme de l'assignatura.

Per últim, em sembla una assignatura molt important, ja que moltes vegades, segurament per inexperiència, no sabem com reaccionar davant de determinades situacions; de les manifestacions de diferents estats d’ànim de les persones que ens envolten, dels comportaments que no entenem, etc. i tendim a amagar-los o a intentar aturar aquestes manifestacions. El dia de demà, treballarem amb infants, i com hem vist en diferents assignatures, ens relacionarem amb ells en un període en què són molt influenciables i en què es conforma la seva personalitat, pel que hem d’intentar tenir els màxims recursos possibles.

Tot i això, crec que aquesta assignatura tant sols és el punt de partida. Amb ella hem iniciat una nova forma d’entendre als infants i els seus comportaments, i hem adquirit alguns coneixements que ens poden ajudar, però la meva fita consisteix en continuar aprenent; aconseguir extreure el màxim profit possible de les assignatures que encara hem de començar; aprofitar cada moment dels períodes pràctics que tindrem a la carrera, per poder formar-me el més globalment possible i per aprendre mitjançant la pràctica que ens donarà l’experiència, sense oblidar mai que treballarem amb infants, amb persones, i que cadascun d’ells es mereix el millor de nosaltres, pel que, almenys per a mi, l’esforç mereix la pena.

"La caixa de les emocions"

“Tira i emociona’t”

He escollit aquesta activitat, ja que crec que és adequada per infants del segon cicle d’infantil, d’uns 5 anys  (segurament amb infants de 4 anys també aconseguiríem bons resultats). 

Crec que és una activitat que els ajudarà a reconèixer les expressions de les emocions, i que els farà empatitzar amb els companys, ja que podran observar com expressen determinats sentiments i comparar-los amb com els expressarien ells mateixos. 

A més, al finalitzar l’activitat, aprofitant la rotllana en què estan col·locats, es realitzarà una assemblea, en què els infants explicaran en què s’han inspirat per representar dita emoció, quins records els ha provocat i com s’han sentit. Així, es treballarà l’expressió de les emocions i l’augment de la confiança entre els diferents companys de classe.

Es pot variar la dificultat de l’activitat depenent del comportament dels infants, si dir els dibuixo els resulta molt difícil, es pot adaptar i fer-los representar tant sols l’emoció que els ha sortit, tot seguint el criteri de la mestra i depenent del desenvolupament de l’activitat, ja que el que es pretén és motivar als infants i aconseguir resultats positius, no desmotivar-los amb una activitat massa difícil.

Per a la realització d’aquesta activitat, es col·locaran tots els infants de l’aula en rotllana i se’ls repartirà una cartolina verda, una vermella i una taronja. 

Se’ls explica el funcionament del joc: d’un en un, els infants tiraran dos daus que la mestra tindrà preparats, un amb dibuixos d’objectes coneguts pels infants, i un altra amb diferents cares que expressen diferents emocions. Hauran de dir el nom de l’objecte que els ha tocat amb l’emoció que ha sortit al segon dau. Pot començar la mestra per tal de trencar el gel i mostrar com funciona l'activitat.

En haver-ho representat, els companys els puntuaran amb les cartolines, verda si ho ha fet molt be, taronja si era comprensible però millorable, i vermella si no han aconseguit comprendre quina emoció expressava. 
 

Així, tots els companys de classe tiraran els daus i realitzaran l’activitat. 

Per últim, tant els infants com la mestra o mestre, realitzaran una avaluació de l’activitat i del seu comportament a la mateixa.

Per portar a terme aquesta activitat es necessita el següent material:

-          dau amb les emocions

-          dau amb els dibuixos

-          cartolines verdes, taronges i vermelles per a tots els participants

-          coixins per a la rotllana

-          full per l’avaluació de l’activitat i de la participació en la mateixa

A la carpeta d’on he extret l’activitat, n’hi havia moltes altres, i m’ha costat escollir-ne tant sols una ja que vàries que m’agradaven, però crec que aquesta pot donar un bon resultat amb infants d’infantil, a més de té la opció de moltes possibles variants, que la poden fer més entretinguda i educativa pels infants.

El perquè de la importància del període d'adaptació i la vinyeta de la mestra

El període d’adaptació és molt important perquè és la primera separació definitiva dels pares i els infants des del naixement, que comporta l’establiment de nous vincles afectius i estableix el punt de partida per a un canvi en les costums de l’infant i la reorganització familiar.  Per això, s’ha de tractar i planificar amb molta cura, ja que les repercussions d’aquest període marcaran  el desenvolupament de l’infant. 

Degut a la importància d’aquest període, s’ha de planificar consciençosament, i s’ha de preveure la implicació de les famílies, per tal de poder fer-ho més gradual i el menys dolorós possible tant per als infants com per a les pròpies famílies, ja que és veritat que l’infant sofreix al separar-se de la mare (o familiars més propers) però les famílies també sofreixen al haver de separar-se per primera vegada de l’infant. Per això, els pares han de poder visitar i descobrir el lloc on deixaran als seus fills, han d’estar segurs del pas que donaran, i per ajudar-los, s’han d’establir uns temps específics per a cada passa, que posteriorment s’hauran d’adaptar a cada nen per poder respectar les seves necessitats individuals. 

És molt important que no s’enganyi als nens, ja que descobrir que han estat enganyats, els provoca molta més angoixa i a més, el fa perdre part de la confiança que es té en la figura de referència, que fins aquest punt constitueix la mare. 

Sempre se’ls ha d’explicar què està succeint i perquè, sense enganyar-los, i així, poc a poc, l’adaptació s’anirà fent efectiva pels dos caires (pares i nens) i s’arribarà a concloure quant tots dos estiguin preparats, havent minimitzat els riscos. 

Hem de ser conscients què els infants estan perdent la seva figura de referència, i per això es sentiran confusos i desorientats; l’establiment del vincle amb la mestra i els companys no és instantani, pel que se’ls ha d’ajudar a confiar en la nova figura de referència per a que es puguin mostrar el més naturals possible, i així anar obrint-se als companys i començant el seu període escolar de la forma menys traumàtica possible.

La segona part d’aquesta activitat, fa referència a la següent vinyeta: 

I ens planteja la qüestió de si la mestra va fer be donant-li aquesta resposta o es va equivocar.

Crec que encara que es presenta com una resposta irònica i es mostra una mestra esgotada (crec que com a conseqüència de tractar-se d’una vinyeta que cerca l’humor del públic) és molt encertada, ja que treballarem amb infants, sí, però no serveix tant sols amb transmetre coneixements i tornar a casa, ni molt menys. 

Per aconseguir el millor de cada nen amb què conviurem, hem de ser capaços de tenir molts recursos personals, per així poder canviar el nostre registre depenent de la situació en què ens trobem. Si volem captar l’atenció dels infants, haurem de ser persuasius i haurem de saber escoltar, per saber què els interessa; haurem de ser creatius per poder presentar-ho de la forma més atraient possible; haurem de ser un model de referència i correcció (en tots els sentits) per a ells, pel que haurem de dominar el llenguatge i la escriptura; haurem de ser comprensius i flexibles; en definitiva, haurem de ser persones, però el més completes possible, per poder arribar a satisfer les seves necessitats amb els millors recursos possibles.

Per tot això, em sembla una afirmació molt encertada, i molt real.

9à activitat: Cas pràctic al període d'adaptació

"Una mare li diu a la mestra del seu fill de tres anys que fa poc que ha començat el nou curs escolar i que per tant, està en el procés del període d’adaptació, que aquest ja està suficientment adaptat i que considera que ja pot finalitzar aquest període. La mestra li va respondre que, encara que el nen ja estigués adaptat, era ella la que tenia por i no es sentia còmoda finalitzant el període d'adaptació abans d’hora, perquè necessitava que les coses anessin com estaven programades"

En aquest text que treballàrem a classe referent al període d’adaptació, veiem com una mestra tracta de forma incorrecta una reunió amb una mare que li comenta que creu que el seu fill ja està prou preparat per finalitzar l’adaptació. 

Crec que al tractar-se d’un període planificat per ajudar als infants a acostumar-se a una situació nova i possiblement dolorosa, ha de contemplar la flexibilitat per part del centre, ja que no tots els infants són iguals, cadascun d’ells té el seu ritme, i per tant, les seves necessitats, tant físiques o emocionals, com temporals, pel que l’actitud de la mestra hauria de ser més oberta. 

La mare, encara que no sigui mestra, és qui més coneix a l’infant, pel què si ella pensa que ja està preparat, potser té raó. Crec que el més adequat seria haver-li preguntat perquè creu que el nen ja està adaptat. Així, la mare es podria haver explicat, i s’haurien conegut els motius que la portaven a tenir aquesta conversa amb la mestra. Les solucions, podrien haver estat molt diverses, sempre depenent del motiu que tingués la mare per demanar la finalització del període. Si es tracta d’una incompatibilitat amb els horaris de la feina, es podria haver cercat un altra familiar que ajudés a l’infant a passar aquest període; si pensés que realment l’infant estava preparat, però no fos així, la mestra li podria haver explicat els motius pels que pensava que encara no era el moment de finalitzar l’adaptació; o si realment l’infant ja està adaptat, s’ha de respectar i aprofitar la seva adaptació per ajudar a altres infants, etc.

Crec que l’actitud de la mestra és deguda a la seva inexperiència i a la por a rompre els esquemes preestablerts en què es basa. Al suggerir aquesta possibilitat a classe, n’Iñaki ha confirmat que era una mestra inexperta. Potser si hagués tingut més experiència, hauria donat una resposta molt diferent, molt més oberta i que donés solució a la mare, ja que amb la seva actitud, el que possiblement aconsegueixi sigui allunyar a la mare del centre, ja que són les primeres reunions i contactes entre centre-família, i en aquest cas, no ha estat satisfactori. 

Possiblement, amb l’experiència adquirirà més habilitats i solucions per als problemes que se li plantegen.

8à activitat: Com hauria de ser l’escola dels nostres dies per a donar resposta a les necessitats emocionals dels infants?

En aquesta entrada es tractarà com hauria de ser un model d’escola que donés resposta a les necessitats emocionals dels infants, tenint en compte la filosofia que la sustenta, l’origen i el punt de partida, els objectius i els models i motivacions.

Hem treballat aquest tema a classe, seguint les passes de treball individual, petit grup i, per últim posada en comú amb el gran grup per extreure una definició amb què tots estem d’acord. D’aquest treball a l’aula, he extret les següents conclusions:

  

-          Referent a la filosofia que la sustenta:

Crec que hauria de tractar-se d’una escola humanista, que prioritzés l’escolta permanent, tant als infants com a les famílies, per tal de conèixer què pensen, què senten, què necessiten...i poder ajudar-los el màxim possible, oferint solucions adequades a les seves necessitats.

A més, hauria de ser una escola oberta, on la participació i la comunicació fossin primàries, ja que l’escolta és molt important, però la comunicació ha de ser bidireccional, els infants han de rebre una resposta a les seves manifestacions, per sentir-se part important i per saber que realment són escoltats, així, la seva motivació envers la participació augmentarà i redundarà en un benefici comú.

  

-          Referent als objectius:

Es necessita que sigui una escola integradora, on tots els infants tinguin cabuda per a poder desenvolupar-se lliurement, i partint sempre de les seves vertaderes necessitats i interessos.

Aquesta escola, ha de treballar per aconseguir donar al nen un ambient de seguretat, que li doni confiança per a desenvolupar-se de forma global, i per a poder expressar les seves emocions i sentiments.

  

-          Referent als models i motivacions:

El model que crec que hauria de guiar les actuacions escolars, és el model constructivista, on l’infant vagi construint el seu propi coneixement, interioritzant i donant sentit a allò que aprèn. Aquest model ha d’incloure la part emocional en la seva planificació, i ha d’ensenyar a aprendre a aprendre, per tal d’aconseguir aprenentatges per a tota la vida, no tant sols simples repeticions d’allò que diuen els adults.

7à activitat: Article “Retrato de dos modelos de familia”

A la lectura, se’ns plantegen dos models de família molt concrets, i oposats entre ells. Crec, o vull pensar, que avui dia, les famílies difícilment s’encasellen a dintre d’un sol model, sinó que adopten trets de cadascun dels tipus de família existents per tal d’adaptar-se a la situació concreta, o al moment en què es troben i al que millor resultat el doni tant a ells com als infants.

A la lectura, es parla dels mitjans de comunicació com una font per afavorir el creixement cognitiu de la persona. Segons la meva opinió, és una afirmació tan llunyana a la realitat que fins i tot em sorprèn trobar-la al text. Crec que els mitjans de comunicació creen un clima de depressió permanent, de negativisme i de parcel·lació del coneixement que caldria evitar, normalment, no som massa crítics amb la informació que rebem del nostre voltant, acceptem el que ens diuen i ho repetim sense parar-nos a pensar en les conseqüències, pel que els mitjans de comunicació, haurien de constituir una font addicional per al creixement personal, no una font principal, ja que si no els interpretem correctament, poden perjudicar molt més del què ajudaran.

Crec que hi ha que ensenyar als nens a ser crítics ja des d’edats primerenques, a tenir curiositat per accedir a la veritat, o al menys per conformar-se la seva pròpia veritat, en comptes d’acceptar el què els ve donat de l’exterior sense qüestionar-ho.

Els dos models de família que apareixen al tex són els següents:

-           

-     Model familiar hiperprotector: en aquest model, el nen es troba en una posició d’inferioritat, en què els pares l’inculquen la creença què no pot fer res sense la seva ajuda. El resultat d’aquesta sobreprotecció és un infant que no sap fer res per ell mateix, i que és molt egoista, ja que està acostumat a que tot li vengui fet i preparat per a ell. Els infants d’aquest model no són lliures per a viure la seva vida, sinó que es veuen sotmesos a una gran quantitat de preguntes que controlen els seus moviments. A més, a nivell escolar són infants que no estan acostumats a ser responsables dels seus actes i les seves conseqüències, i sol provocar conflictes entre els educadors i les famílies, ja que davant problemes o resultats negatius, la família mai accepta la responsabilitat dels fills i carrega als educadors amb l’etiqueta d’incapaços.

És clar que els pares no són conscients del mal que estan fent als seus fills, de que la sobreprotecció a què els sotmeten els impedeix desenvolupar-se adientment, ells només intenten fer el millor per a ells, i pensen que donant-los tot fet, els beneficien al màxim.

-           Model familiar democràtic permissiu: aquest model critica les metodologies escolars per entendre que són massa autoritàries, suposant això un problema per al centre. Les famílies democràtiques, sotmeten totes les qüestions que sorgeixen al nucli familiar, a debat entre tots els membres de la mateixa. No tenen en compte que hi ha temes en què els infants encara no tenen una formació suficient per a poder decidir, i que correspon als adults prendre cert tipus de decisions, ells porten la democràcia al seu màxim exponent, incloent als nens en qualsevol tipus de decisió que s’hagi de prendre. Per últim, són famílies on no hi ha normes que perdurin en el temps, ja que els pares són molt permissius i constantment estan cedint i canviant les normes existents per adaptar-les a les necessitats que se’ls plantegen. 

En aquest model, els pares no són la figura de referència que tot infant necessita. Es més, crec que se’ls delega massa responsabilitat, fent-los participar de decisions importants per les que per la seva edat i formació, encara no estan preparats. No tenen límits, i els infants no arriben a interioritzar el vertader funcionament d’una societat en què hi ha normes preestablertes que no es poden canviar mitjançant el diàleg o l’interés personal, pel que crec que és un model de família que pot comportar problemes per a l’infant a l’hora d’incorporar-se a una societat diferent a la que ells viuen a dintre de la seva família.

6à activitat: Definició de família

Hem sembla molt difícil definir què és la família, ja que el resultat de la definició pot resultar molt proper al que trobaríem com a definició de grup d’amics en determinats àmbits.

Tot i això, crec que la família és el nucli de persones que envolten al nen de forma més directa, oferint-li suport, afecte i confiança, que viuen en un mateix espai físic i que es comuniquen de forma habitual, a fi de donar models de referència al nen.

En posar en comú la meva definició amb la del meu grup a classe, hem arribat a modificar-la deixant la següent definició, que inclou tots els punts en què coincidíem:

“Primera estructura de socialització en la qual existeix un gran vincle afectiu i on hi ha una figura de referència”

Per últim, hem posat les nostres definicions resultants dels petits grups, on hem trobat que coincidíem en el següent:

- institució de socialització i cultura

- compleix funcions

- membres pròxims, amb vincles de sang, afectius o càrrega emocional

I en conjunt,  hem arribat a extreure la següent definició grupal:

"Grup humà que es troba unit per vincles de sang o afectius, que compleix les funcions de satisfer les necessitats dels seus membres i a més, serveix com a model de referència fent de mediador per a la incorporació de l’individu a la societat. Els membres d’aquest grup  comparteixen temps i espai”

També m’ha semblat molt interessant la definició que ens ha donat n’Iñaki:

“La família és aquell grup de persones que viuen en una mateixa casa o espai, i es barallen, com a mínim un cop al dia.”

Crec que és molt encertada, perquè recull la necessitat de comunicar-se, de dialogar i de contrastar opinions i vivències, encara que aquestes siguin oposades i ens portin a petites “baralles familiars”.

A més, la família com a tal, ha de complir una sèrie de funcions bàsiques, com són la comunicativa, l’afectiva, la educativa, la d’establiment de figures de referència o rols, la preparació per a la vida en societat, etc.