4t Tema: Factors Interpersonals Del Procés d’Ensenyament-Aprenentatge.

Ja hem arribat al darrer tema, i ens apropem a la finalització de l’assignatura. Al llarg de tot el temari hem anat assolint diversos conceptes i metodologies que ens poden ajudar a l’hora de col·locar-nos enfront dels alumnes, però que haurem d’anar perfeccionant i reconfigurant al llarg dels nostres estudis i de la nostra experiència en la pràctica docent. M’he adonat de que res és absolut i que hi ha que ser prou flexible com per poder comprendre cada situació particular i oferir les solucions que més s’hi adeqüin.

En particular, en aquest bloc, hem tractat la figura del mestre i el seu perfil, els alumnes, l’educació tant a la família com a l’aula, i les relacions que s’estableixen entre les diferents figures que hem esmentat.

Crec que encara és molt difícil saber quin tipus de mestre seré en arribar el moment, el que si sé és el que no m’agradaria ser... En aquest bloc, hem realitzat un treball que m’ha obert els ulls i m’ha fet adonar-me’n de la gran importància que tenen els anys escolars per a una persona. He vist com, inclús després de 15 anys, una alumne es pot recordar de gairebé tots els comentaris ofensius que realitzava la seva mestra al seu grup-classe,  i de les sensacions que aquests provocaven tant en ella com en la resta dels companys.

Crec que un mestre mai pot ser dictatorial, ja que ser mestre no implica (ni molt menys) tenir la veritat absoluta; ser més gran no vol dir coneixer-ho tot; ser titulat no vol dir ser més llest que la resta; en definitiva: creure’s millor no implicar ser-ho de debó.

Em sembla molt més important aconseguir arribar a ser un mestre conscient de la importància de l’empatia, de la programació, de l’adaptació, del treball previ sempre necessari per a poder realitzar un bon treball a dintre de l’aula, etc. però sobretot, ser una mestra conscient de la importància dels infants i de les seves necessitats.

Un mestre, ha de treballar per aconseguir mantenir un clima de respecte i comprensió a dintre de l’aula, ja que les relacions que els infants establiran als seus anys escolars, poden constituir la base del tipus de relacions que establiran al llarg de la seva vida. Per això, els mestres s’han d’encarregar de propiciar que el procés de socialització sigui exitós entre els infants, i que aquests siguin capaços d’empatitzar amb els companys i amb les situacions en què es troben en cada moment.

Aprendre coneixements és important, és clar que sí, però em sembla més important començar per ajudar a adquirir valors i principis adequats i necessaris per a la vida als infants, per així poder arribar a aconseguir assolir una base fonamentada en el respecte i la comprensió cap a la resta de les persones, i després poder anar adquirint coneixements que ajudaran a completar el procés de maduració dels infants.    

Hi ha molts de puntals que són necessaris per poder arribar a ser un mestre eficaç, però considero que aquells que no podem oblidar mai són l’actitud positiva envers els infants, l’esforç de superació i millora d’un mateix, i l’empatia cap a les situacions particulars de cada infant/persona. Tant sols així aconseguirem portar a terme una pràctica educativa eficaç, que comportarà una optimització dels resultats que obtindrem.

3r Tema: Factors Psicològics Implicats en l’Aprenentatge.

En aquest tercer tema, hem tractat l’atenció dels infants, la memòria, la intel·ligència, la personalitat i la motivació.

Molts de cops, els continguts de diverses assignatures coincideixen, ja que totes elles estan enfocades als nens en el mon de l’educació. En aquest cas, el que considero que cal remarcar de tot el tema, ha estat el concepte de la importància de respectar els ritmes i les peculiaritats de cada nen.

Molts de cops, els adults etiquetem a un nen com a despistat, com a lent, com a pocatraça, etc. i el que no entenem és que, segurament, el nen no és res de totes aquestes coses, sinó que és un nen que té el seu propi ritme, i que aquest és molt diferent del que és el d’un adult. Les etiquetes mai són positives, no serveixen per a res més que per a marcar un nen i les seves suposades possibilitats, però aquestes etiquetes no solen ser reals, i més bé podem dir que venen d’algú altra que no ha comprés com és realment el nen i no s’ha molestat en ajudar-lo.

La capacitat d’atenció continuada dels nens, no és la mateixa que la d’un adult, pel que no es pot planificar les activitats que es portaran a terme a dintre d’una aula pensant en el què li agradaria al mestre, s’ha de respectar als infants, i crec que aquest respecte passa per la comprensió d’ells mateixos i de les seves necessitats reials. Potser els estem introduint un tema que els agrada moltíssim, però al fer-ho de forma inadequada no suscitem l’interès dels infants i perdem una bona oportunitat d’aprenentatge.

En els primers anys dels infants, per molt que un tema interessi molt als nens, s’han de combinar períodes d’atenció amb períodes de joc, per tal de que es pugui aprofitar al màxim el que s’està fent, perquè sinó només s’aconseguirà un docent desmotivat i uns infants sotmesos a una pressió i a unes expectatives irreals.

A més, es pot donar el cas de que un mestre prepari una sessió pensant que el tema emocionarà als nens i els farà voler treballar-lo i que el resultat sigui el contrari. En aquest cas, continuar amb dit tema no té sentit, ja que no serà significatiu per als nens i no s’aconseguirà que s’involucrin, pel que és millor canviar a temps que no continuar amb una planificació destinada al fracàs.

Com hem vist a classe, el mestre s’ha d’encarregar d’introduir modificacions en el ritme de la classe, per tal de conservar la seva atenció i interès pel que s’està realitzant.

En el cas de la memòria, com a futurs mestres, hem de ser conscients de que no serveix si la treballem de forma independent, sinó que hi ha que relacionar-la amb la resta de processos. A més, hem de conèixer els diferents tipus de memòria i treballar-los tots, no centrar-nos només en un d’ells, com pot ser la memòria a curt termini.

Això no vol dir que els infants hagin d’aprendre conceptes de memòria, ja en diverses conversacions en què he participat al llarg dels darrers anys, he pogut comprovar que per molt que es pugui recitar de memòria un seguit de coneixements, no serveixen per a millorar en res el nostre dia a dia, la nostra vida, ja que si no els podem contextualitzar i utilitzar, són coneixements apressos per repetició, i per tant, coneixements no significatius.

Crec que el més important a l’hora de relacionar els continguts d’aquest tema amb la nostra futura professió com a mestres, és aconseguir ser conscient de les necessitats i de la realitat en general que envolta a cada nen, ja que no podem programar el dia a dia pensant en nosaltres i en els nostres interessos, sinó que ho hem de fer pensant en els infants amb què treballarem i en les seves necessitats, per tal d'aconseguir que es sentin part activa del procés d'aprenentatge i que ells siguin els vertaders protagonistes, ja que tan sols així aconseguirem que els resultats siguin el més satisfactoris possible.

2n Tema: Processos d'Aprenentatge

çant fitxesEn aquest tema hem treballat diferents teories sobre l’aprenentatge. Hem vist diferents tipus de tècniques per modificar la conducta del nen i diferents teories, però en general, m’agradaria realitzar aquest comentari referent a tot allò que m’ha aportat a mi.

Abans de començar magisteri, pensava que ja coneixia diverses coses sobre els nens i com actuar amb ells, però el contingut d’aquest tema i les xerrades que hem realitzat a classe al respecte, m’han fet obrir els ulls i comprovar que gran part dels conceptes que pensava coneixia, eren erronis. Treballar amb nens no serà tasca fàcil, ja que per fer-ho bé, hi ha que ser molt conscient del que s’està fent, i saber quant pot influir en el futur d’un  infant una pràctica docent errònia (o adequada!).

Un exemple d’això, m’ha vingut donat amb el tema de les recompenses. Mai se m’hagués acudit que un càstig, un crit o un excés de atenció al nen poden ser negatius per a ell, o el que és més concret, poden fer que nosaltres mateixos reforcem en el nen la conducta que volem evitar.

Avui dia, a la televisió, hi ha diversos programes que es centren en l’educació de nens “rebels”; nens que superen als pares i que ocasionen situacions molt difícils a ca seva. Segurament, és conseqüent afirmar que aquests infants, són responsables del seu comportament, però el que no estem acostumats a acceptar, és que aquest comportament ve provocat per una successió de reforçaments negatius (o mal subministrats) per part dels pares, que en comptes d’utilitzar càstigs que mostressin al nen lo erroni de la seva conducta, inconscientment han reforçat el comportament que volien evitar.

A més a més, és molt important saber que els càstigs aplicats, han d’estar relacionats amb el motiu pel que s’apliquen, sinó, el nen no comprèn el motiu pel que s’aplica i no tindrà sentit portar-lo a terme.

En general, crec que les pautes que hem treballat per saber com i quan aplicar un càstig, un cop les conec, em semblen lògiques, però abans, no hauria pensat perquè era necessari actuar així, i quines conseqüències pot comportar a llarg termini una conducta disruptiva per part del mestre.

Moltes vegades he sentit pel carrer que la formació per a ser mestre és innecessària, ja que tothom té fills i els “educa” i no per això ha d’estudiar com fer-ho durant diversos anys abans de tenir-los... Sincerament, crec que intentar assimilar algunes nocions de psicologia educativa aniria bé a totes les persones que estan en contacte amb nens, encara que només fos perquè prenguessin consciència de la repercussió que poden tenir les seves accions en els infants, i per relació amb la societat futura en què viuran, així, potser podríem evitar molts de conflictes posteriors.

A classe hem parlat de la importància d’entendre aquestes pautes de modificació de conducta com a mesures extremes, però tot i això, crec que n’hi ha que no són tant extremes i que es poden utilitzar de forma efectiva en situacions puntuals, sent conscients de que no es pot abusar dels càstigs, ja que sinó perden tota la seva eficàcia. Parlo de situacions puntuals, perquè crec que el càstig no és la millor forma de fer “reflexionar” a un nen. Moltes vegades, el diàleg i les explicacions que podem mantenir amb els infants són més efectives que milers de càstigs, per això, hem de conèixer a cada infant i la seva situació abans d’etiquetar-lo  o pensar que és un infant problemàtic, perquè és possible que la culpa no sigui de l’infant, sinó dels adults i de la situació que l’envolta, pel que una mala pràctica pot enfonsar-lo encara més.

Si tota la comunitat educativa fos conscient de la importància de les seves accions, i treballés per oferir patrons de conducta i models de comportament adequats als infants en comptes de deixar la seva educació en mans de la televisió i els videojocs, segurament moltes d’aquestes tècniques extremes serien completament innecessàries.

Per últim, en aquest tema hem treballat les fitxes com a material educatiu. Ja al curs passat vàrem començar a conèixer les repercussions negatives que comporta treballar mitjançant fitxes, ja que anul·len la capacitat creadora de l’infant i no fan referència a interessos propis, sinó als de persones completament alienes a ells que han creat les il·lustracions amb què els nens han de treballar.

Però en aquest cas, hem tingut l’oportunitat de poder treballar en grup per aconseguir planificar diverses activitats que tractessin els objectius de les fitxes sense utilitzar-les, per tal d’aconseguir obtenir resultats significatius per als nens i fer que realment arribessin a interioritzar els continguts treballats.

Les fitxes són el material amb què,  per exemple jo, vaig treballar a l’escola, però crec que no per això he de pensar que són un bon material, ja que les metodologies canvien, i aquest canvi sempre es realitza per a millorar, pel que crec que és molt més gratificant programar activitats que vertaderament involucrin als nens i els ajudin a formar part activa del procés d’aprenentatge, que fer un llibret que reculli les fitxetes que han fet durant el curs i donar-lo als pares. Si volem documentar les activitats que realitzen els nens, podem fer-ho de moltes altres maneres. Crec que no hem de tenir por a treballar dur, ja que penso que la recompensa la trobarem dia a dia a dintre de l’aula.

1r Tema: Conceptualització de la Psicologia de l'Educació

Com parlàrem a classe, em disposo a realitzar una reflexió referent a cadascun dels temes que hem tractat a classe.

En aquest primer tema, trobem la definició i conceptualització de la psicologia de la educació i els seus objectius envers l’ensenyament.

A nivell històric, hem vist que la psicologia va començar a ser considerada com a ciència al 1980 gràcies als conductistes, ja que abans no s’hi considerava perquè no es regia per paràmetres que es poguessin comprovar.

Originàriament, els docents han entès la psicologia com una forma de resoldre els problemes educatius concrets que es presenten a dintre de l’aula, és a dir, amb la única finalitat de tractar de forma aïllada problemes que ja existeixen. Però això no hauria de ser així, ja que la psicologia hauria d’utilitzar-se tant per resoldre els problemes existents, com per treballar per preveure’ls i així poder estalviar-nos el haver de resoldre’ls, que sempre és més difícil.

La psicologia també és una gran eina per aprendre per adquirir diferents models explicatius dels processos de canvi, que contribueix a la planificació de situacions educatives eficaces, que comporten el coneixement dels infants i de les seves necessitats, i que permeten realitzar canvis i modificacions en les programacions, per tal d’oferir als nens resposta a les seves necessitats, no tant sols solucions als problemes ja creats.

A més, la psicologia de la educació, comprèn diferents temes, com per exemple els processos de canvi comportamental o els factors que condicionen aquests processos de canvi, que aporten diferents models d’aprenentatge i d’intervenció.

També hem introduït a diversos autors, per anar coneixent als personatges més significatius del món de la psicologia i algunes de les idees que aportaren que encara es treballen avui dia.

És important remarcar que cap al 1920/1950 aproximadament, varen començar a tenir molta importància els moviments psicomètrics, consistents en la elaboració i aplicació de tests a l’àmbit educatiu. Aquests tests, estaven pensats com a complement educatiu, però no es varen utilitzar adequadament i varen passar a ser una eina que servia per etiquetar als nens i les seves possibilitats. Com totes les etiquetes (educativament parlant), varen suposar un gran problema per a molts de nens, que al no obtenir resultats elevats als tests, varen ser considerats poc capaços i es varen  veure influenciats per aquest resultat en les seves activitats futures.

A més a més, en aquests anys, comencen a tenir molta importància el Conductisme, la Psicoanàlisi i la Psicologia de la Gestalt.

Actualment, des del 1975, amb el Constructivisme s’estudia la conducta dels infants i es potencia l’aprenentatge significatiu.

A nivell general, el Constructivisme va aportar pautes molt clares que funcionaven mitjançant estímuls-resposta, cosa que agradà molt, però que ha fet que es prenguin com a normes i s’arribi a abusar d’elles.

També hem tractat la orientació cognitiva, una teoria més nova que el conductisme i que sorgeix per la necessitat de donar una explicació a la conducta que no es basi tant sols en la resposta als estímuls. Els cognitius, a més, intentaren donar resposta al funcionament de la ment, a l’aprenentatge, a la estructura del coneixement i solucions als problemes i desenvolupaments cognitius.

Per últim, hem treballat la orientació ecològica, mitjançant la Teoria Ecològica de Brofenbrenner, que sosté que el nen i el seu entorn s’influencien constantment l’un al altra de forma bidireccional o transaccional.

En general, tots aquests moviments varen denunciar la concepció de l’escola com a individualitat, afirmant que tant l’escola, com les famílies i l’entorn, s’ha de concebre com un tot que funciona de forma global.

Ha estat un tema prou ampli, que ens ha proporcionat nocions de les diferents teories psicològiques que han anat sorgint al llarg dels anys i que influeixen directament en la educació.

Cap dels conceptes o mètodes que hem tractat es poden entendre com a solucions meravelloses que podem aplicar en qualsevol moment, independentment de les circumstàncies personals de l’individu, sinó que abans d’aplicar alguna d’aquestes tècniques, s’ha de conèixer molt a l’infant i la seva situació personal, i estudiar les repercussions que pot tenir en ell en un futur, a més de les avantatges que reportarà la seva aplicació. Mai podem oblidar que l’educació tracta amb infants, i tant pot marcar una actuació adequada, com una inadequada.