REFLEXIÓ DEL VÍDEO PENSANT EN ELS ALTRES

Aquest vídeo recull diferents moments i accions que han tingut lloc al Japó durant un any, a l’aula d’un mestre molt particular.

Aquesta filmació, ens mostra com un mestre pot ser rígid i flexible a la vegada; com pot mantindre les distàncies amb els nins, i al mateix temps pot ser molt proper a ells; com pot ser serio i com pot riure i gaudir amb els infants. En definitiva, ens mostra com un mestre pot mantenir una posició adequada envers els infants de la seva aula.

Una de les primeres seqüències del vídeo, mostra l’alegria dels infants al rebre la notícia de que el seu mestre serà ell, ja que ja l’havien tingut en anys anteriors, i n’estan molt contents.

Per iniciar l’any, el mestre els recorda que el més important per a ell, i per als nens, ha de ser aconseguir ser feliços, pel que el treball i les tasques que realitzaran aniran encaminades a aconseguir assolir aquesta fita: la felicitat.

En alguns moments del vídeo, em costava entendre les reaccions del mestre, ja que al menys per a mi, la cultura japonesa a ulls dels occidentals, té unes relacions més fredes i distants  que les nostres. Un exemple d’això, és el cas en que el mestre tracta el tema de la mort degut a que un dels companys acaba de sofrir la pèrdua de son pare.

A l’occident, el tema de la mort és pràcticament un tabú, i no se’n parla amb els infants. Si la mateixa situació es donés aquí, segurament en comptes de tractar aquest succés, s’haurien inventat supòsits en que el pare se’n hauria anat per un temps, etc. En canvi, en aquesta classe japonesa, el mestre ajuda als infants a tractar el tema de la mort amb naturalitat, i aconsegueix crear un clima de solidaritat i empatia en que els nens perden la por a parlar, i expressen els seus sentiments davant dels companys. Fins i tot una de les alumnes conta a la resta com es va sentir quan va morir el seu pare i explica que per això entén com es sent el seu company. Aquesta nena mai havia parlat de la mort de son pare, però els lligams entre els alumnes de la classe s’han anat estrenyent tant que s’ha pogut sentir prou confiada com per contar-ho i plorar al davant dels companys.

Per això, els alumnes de la classe aprofiten l’ocasió per escriure cartes al company que s’ha quedat orfe de pare per donar-li ànims i suport. Es veu al vídeo la reacció tant del nen com de la mare en tornar a l’escola, i es pot comprovar com tots dos agraeixen l’acció a la classe, ja que això ajudarà al nen a superar el moment que està passant i a obrir-se a la resta de companys per contar com es sent i deixar que l’ajudin.

Són accions que reforcen els lligams entre els alumnes de la classe, que fan que les relacions entre ells siguin més estretes i que hi hagi més confiança entre ells.

Veiem com al llarg de tot el vídeo (i per tant, de tot l’any escolar) és molt important la feina del mestre, ells els acompanya en les accions, les decisions i els procediments que realitzen, però gairebé sempre ho fa des d’un segon pla, deixant que els alumnes siguin els vertaders protagonistes de la història.

En alguns moment pot semblar un mestre dictatorial, perquè parla alçant la veu quan renya als nens o quan no està d’acord amb les seves conductes. Hi ha moments en que renya i pressiona als nens per aconseguir que confessin el que han fet malament i qui ha estat, com el cas en què alguns d’ells es riuen d’altres companys. Sembla que alguns dels nens s’han atrevit a parlar, però en realitat, ell els fa adonar-se’n de que no han dit res, i de que tots han tapat i propiciat el que estava ocorrent per no haver fet res per solucionar-ho. Quan els nens comprenen les conseqüències del que han fet, ells mateixos accepten la culpa i expliquen a la resta com s’han sentit si en algun cas han estat ells el punt de mira de les burles i escarnis.

És un mestre dur, però aconsegueix resultats en els nens i els ajuda a ser millors persones.

Al vídeo també hi trobem un exemple que em sembla molt important remarcar, ja que posa de manifest la capacitat de raonament i  de rectificació del mestre. Veiem com arriba el dia en que els nens provaran una espècie de barques que ells mateixos han realitzat. Tot el procés, tant el disseny com la construcció, l’han portat a terme els alumnes tot sols, i ha arribat el moment de comprovar si funcionen o no. Aquest dia, un company de classe es porta malament i el mestre decideix castigar-lo negant-li la participació en l’activitat de les barques. En aquest punt, altres companys de classe es pronuncien i contradiuen al mestre en la seva decisió, ja que creuen que està sent injust i que no el pot castigar així perquè, tot i ser cert que s’ha portat malament, ha treballat molt en la construcció de la barca i les dues accions (la correcta i la incorrecta) no estan relacionades, pel que hauria d’escollir un altre càstig per a ell, però creuen que no pot deixar-lo sense participar en la prova de les barques.

El mestre comprèn que els nens tenen raó, que s’ha equivocat i el càstig no estava relacionat amb el problema, i accepta les seves explicacions i raonaments dels alumnes. No és un mestre dictatorial, ell no sempre té la raó. Per això, si els nens argumenten les seves crítiques, ell les accepta i canvia, perquè ell també es pot equivocar.

En general, en acabar el vídeo, sembla que hi ha hagut més moments tristos i de plors que moments de rialles i gaudi, però no és així. A la nostra cultura, ens sembla que el plor es sinònim de tristor, però no és així, mitjançant el plor també s’aprèn, i també es pot ser feliç.

Tot i la meva impressió, al vídeo hi ha molts de moments en que els nens somriuen i juguen lliurement. Moments en que tenen contacte vertader amb la natura, en què juguen sense preocupar-se per les taques, per la brutor que se’ls pot aferrar jugant al fang o al riu. Els mestre possibilita als nens contactar vertaderament amb el seu entorn, amb la natura en general mitjançant excursions o sortides al aire lliure, joc al pati, etc.

També veiem com les relacions entre els nens es reforcen, per exemple quan escriuen la cançó a la companya que es canvia d’escola. En aquest moment treballen un munt de competències per iniciativa pròpia, i ells són qui realitzen el treball, els mestres només els ajuden a perfilar, però ells són els protagonistes i els que més gaudeixen.

En general, crec que és un molt bon exemple de mestre, del que tots podríem aprendre per tal de ser capaços d’aprofitar totes les possibilitats que ens donen les emocions i la recerca de la felicitat.

Quiet

Aquest treball consisteix en una reflexió realitzada després de portar a terme la lectura del llibre Quiet, de Màrius Serra.

En aquest llibre trobem les vivències personals de Màrius, pare d’en Lluis, a qui ell anomena carinyosament Llullu, conjuntament amb la resta de la família; la Mercè (mare) i la Carla (germana gran).

En LLullu és un nen amb una encefalopatia multiforme. Encara que aquest sembla un nom molt tècnic, és un nom molt general, que ve a significar "mal de cap molt variat", això és així perquè en realitat no han pogut diagnosticar què és el que li elimina un 85% de les seves capacitats, l’únic que és ben cert és que el converteix en un nado permanentment, tingui l’edat que tingui.

REFLEXIÓ

Primer de tot, i per a començar aquesta reflexió, m’agradaria remarcar el fet de què tot i que el llibre està escrit en primera persona, Quiet en ningun moment pretén ser dramàtic o donar pena als lectors. És un llibre que pot resultar molt colpidor, però més bé es tracta d’un llibre que conté tot un seguit de narracions en què s’expliquen tant les vivències de la família, com el dia a dia, com els sentiments contrastats que els suposa tenir un fill amb certes peculiaritats. Sense suggestionar massa al lector, s’expliquen com han succeït i el que han sentit.

És clar que també hi trobem moments de ràbia, odi o de melancolia pel que el seu fill no podrà arribar a fer, com per exemple quan s’entristeix perquè no el podrà veure córrer com fa el seu cosí. És lògic que hi apareguin, però la motivació per aconseguir allò que pareix impossible, i en general, l’esperit d’aquesta família, és admirable. Un fet que pareix tant impossible com aconseguir que el Llullu corri, l’aconsegueixen! És veritat que avui dia, mitjançant les noves tecnologies i un poquet d’imaginació, no hi ha pràcticament res impossible, però cal voler.

Trobo que és un llibre que pot arribar a ser molt dur, perquè és molt realista, però que al mateix temps m’ha fet pensar coses que a la meva rutina diària no em plantejo. Per a la família Serra totes les etiquetes que té el seu fill a nivell mèdic, administratiu o popular no compten, l’únic important és que és un més de la família amb la particularitat de que necessita un poc més d’atenció.

Fins ara no m’havia plantejat com pot arribar a ser de senzill el dia a dia per a alguns ciutadands i els problemes que pot suposar, per exemple, un fet tan "insignificant" com aparcar el cotxe a dalt de les voravies. En canvi el Màrius hi dedica un capítol sencer. És per pensar-hi. Els ignorants com jo, segurament sempre ens excusem dient que només serà un moment i que és necessari, però no pensem (o al menys jo no ho feia fins ara) en l’obstacle que suposem per a la gent que passeja un carretó, ja sigui d’un nen petit, d’un discapacitat, o un carretó de la compra.

Tots els carretons estan pensats per ajudar als que els porten, i en canvi la majoria de les persones ni tant sols hi pensem en ells: pensem en nosaltres i en les nostres necessitats immediates. No és necessari que ens trobem amb una persona amb problemes motors, qualsevol de nosaltres pot necessitar les voravies, ja que estan pensades per això, per transitar-hi. El lloc per circular els vianants no és el carrer i per tant no hauríem d’obligar-los a fer-ho.

És senzill fer les coses be i així ajudar a la resta de persones amb què convivim, siguin quines siguin les seves necessitats, però molts de cops no hi pensem amb la resta de la societat, i per això convertim lo fàcil en difícil. O per contra, hi ha moments en que si que s’hi pensa en la "resta de la societat" i fins i tot massa, ja que s’extrapolen els prejudicis personals a les suposades necessitats socials, com pugui una cosa tan important com pot ser sopar en un restaurant on no hi hagi ningú diferent a la normalitat. Bé, penso que és millor tractar aquest tema amb el màxim d’ironia possible i puntualitzar únicament que en un cas com el del llibre, fins i tot el marit s’avergonya del que escolta i canvia la versió abans de traduir-la, ja que sinó necessitaria una reflexió sencera només per aquest capítol.

En la meva opinió, el llibre es un gran exemple d’inclusió i normalització. Si ens ajustem a les definicions que hem treballat a l’assignatura, trobem que normalització va ser el primer concepte que va aparèixer en una llei social. Això va succeir als països escandinaus i ens deia que les persones amb discapacitat havien de tenir unes condicions iguals a la resta de persones. D’aquest concepte varen sortir tres principis més: el d’integració que explica que la persona discapacitada s’ha d’integrar per ser igual als altres; el de sectorització que ens diu que els serveis han d’estar en l’entorn de la persona; i el d’individualització, que consisteix en adaptar la resposta educativa a les necessitats de la persona.

El primer que ens explica el llibre, és que el Llullu és un més de la família, i per això un dels seus principals objectius es no deixar de fer res perquè ell hi sigui, mes bé tot el contrari, adaptar i planificar les coses perquè cadascú vegi satisfetes les seves necessitats.

Saben que no tot és possible, però si que hi ha gran quantitat de coses que poden fer tots plegats, i no se les perdran només per pensar en aquelles que no poden fer. Això em sembla importantíssim, ja que inclouen en la família no només all Lluís, sinó també a la Carla, a la Mercè i a ell mateix.

Després dels coneixements treballats a classe, de les lectures realitzades i del material complementari que hem visualitzat, al parlar d’inclusió, no només de caire escolar, sinó també social, entenc que parlem del procés en el qual, les característiques individuals, en comptes d’allunyar-nos uns dels altres, s’aprofiten per aconseguir el progrés i benefici comú, respectant la diversitat i oferint a cadascú allò que necessita per poder assolir els objectius, ja que no tots som iguals, i per això cadascú necessita una atenció especialitzada que s’adapti a les seves necessitats.

Si reflexionem respecte d’aquest concepte i la lectura, podem aprofundir encara mes, ja que avui dia sabem que les condicions imprescindibles perquè es produeixi la vertadera inclusió són la presència (ja que per poder estar inclòs hi ha que ser-hi),la participació (ja que no només serveix amb ser-hi, sinó que a més a més hi ha que participar-hi) i el progrés, que farà que cadascú evolucioni a partir del seu punt de partida.

Si apliquem aquestes pautes al Llullu i el seu voltant, veiem que ell hi és present, que participa, segurament no de forma tan activa com pot fer per exemple la seva germana, però sí que hi participa del que es fa a la seva família (ho veiem reflexat al capítol en que el Llullu fa feliç a la seva germana perquè guanya a tots amb la màquina del Museu de la Ciència ), i a dintre de les seves capacitats, que en aquest cas al tenir només un 15% de rendiment segurament seran prou limitades, progressa.

Al llibre podem trobar moltes ironies, moltes paradoxes com per exemple el dolor que senten donant-se la ma amb unes imperioses ganes de viure: el senyal que ofereix el Llullu a les súpliques de son pare quan es troben al Vaticà: el nom del llibre, que com el mateix Màrius afirma en una entrevista realitzada després de la publicació del llibre, prové de la quantitat de voltes que van haver de sentir dir a la gent la sort que tenien de tenir un nen que s’estava tan quiet: la felicitat al saber que la seva filla, tot i contreure en cert moment una malaltia perillosa, té un diagnosi i es curarà, etc. Crec que totes aquestes ironies són necessàries per al dia a dia, no tot es blanc o negre, i per això hem d’aprendre a prendre’ns les coses amb una altra filosofia, a no ser tant negatius, sinó a trobar tot lo bo de les coses.

A nivell personal, crec que aquest llibre ofereix un molt bon exemple no tan sols d’inclusió, sinó també de superació, ja que com el mateix Màrius diu, tots pensem que no podríem, fins que ho fem. Tot es qüestió de posar-s’hi, d’intentar-ho i sobretot, de voler.

Crec que com a futura mestra, és molt necessari que ens anem habituant a obrir no només els ulls, sinó també la ment, ja que no ha de passar molt de temps fins que comencem a exercir aquesta professió, i en aquell moment haurem de realitzar les nostres programacions i el nostre dia a dia de forma flexible i adaptada a les necessitats de cadascun dels nens que conformin la nostra classe, i per tant, haurem de saber observar-los per poder conèixer-los i així saber desxifrar què és el que necessiten.

No parlo només de necessitats diagnosticades, com ja hem parlat altres vegades cadascun de nosaltres tenim les nostres pròpies necessitats, i a vegades, casos com el del Llullu ens poden ajudar a posar-nos en la pell dels altres i conèixer com actuar o com pensar, però també ens trobarem casos igual de difícils que no estaran diagnosticats mèdicament, i potser per això poden passar per menys importants; però no és així. Hem de saber si un nen necessita afecte per poder sentir-se segur i desenvolupar-se; si necessita més atenció, si necessita més llibertat, etc. en definitiva, hem d’oferir el millor de nosaltres i aprofitar tot el que ens ofereixen les altres persones, ja que així és com aconseguirem millors resultats. Crec que no hem de pensar només en ser mestres per ensenyar-los coses, sinó que els hem d’acompanyar en el seu camí i aprendre d’ells.